Entre píxels i caràcters

L'ingeni i el carisma de Trish Sie

2012-01-30T13:48:00.000+01:00

Com ja us vam avançar en un post anterior, avui compartim amb vosaltres el reportatge que li vam dedicar a la realitzadora i coreògrafa americana Trish Sie, que vam conèixer el passat desembre a les jornades Broad.cat que se celebren anualment a Barcelona.

Aquí una mostra d'un dels seus darrers treballs com a coreògrafa de la banda. Personalment, em fascina aquest video:

Trish Sie ha sabut fusionar la seva passió per la dansa amb la música. És germana d’un dels components de la banda Ok Go i els vídeos que han creat conjuntament han estat tot un fenomen viral a Internet. Gossos que ballen o coreografies sobre cintes de gimnàs desafien l’impossible. Poc pressupost i creativitat al poder per seduir a la xarxa

A La Malla Tendències li vam dedicar aquest reportatge en el qual vaig col·laborar com a guionista i que es va emetre el 24 de gener de 2012.

Animació Infantil a Catalunya

2012-01-17T14:08:00.000+01:00

Ha plogut molt des que ens divertíem de petits mirant els dibuixos animats a la tele. El sector ha evolucionat moltíssim i Catalunya n’és puntera en la indústria de l’animació. Fins i tot acaba de néixer un festival especialitzat, Toon a Ville. Vegem què es cou a les pantalles en forma de dibuixos animats.

A La Malla Tendències li vam dedicar aquest reportatge en el qual vaig col·laborar com a guionista i que es va emetre el 17 de gener de 2012.

Broad.cat 2011

2011-12-07T13:29:00.000+01:00

Si voleu estar al dia de quines són les darreres idees, els artistes més transgressors i què podrem veure a les nostres pantalles properament, la vostra cita, ja sigui com a professionals o com a públic, és al Braod.cat. A La Malla ja fa uns anys que no ens perdem aquestes jornades. Productores, dissenyadors, il·lustradors... i tots aquells interessats en el món del disseny i el motion graphics s'hi donen cita per a fer networking i intercanviar coneixements. Vam tenir el plaer de parlar de nou amb el seu director, en Mich Micenmacher, de conèixer nous talents internacionals catalans, com la productora Canadá i d'entrevistar la realitzadora i coreògrafa americana Trish Sie, a la qual dedicarem un reportatge especial més endavant.

A La Malla Tendències els vam dedicar aquest reportatge en el qual vaig col·laborar com a guionista i que es va emetre el 6 de desembre de 2011.

Llums d'aparador

2011-12-05T11:05:00.001+01:00

Què voleu que us digui? Jo sóc una clàssica. Per Nadal continuo enamorant-me de les coses pels aparadors. Potser és perquè quan érem petits, somiàvem amb el que volíem demanar per reis a través del vidre de l'aparador de Can Pau Artigas al carrer del Pi de Ribes, de parada obligada pujant cap al Palou. Com si ho veiés ara...

Ho dic perquè avui anem a la Fira de Santa Llúcia, que és l' "aparador" de Nadal per excel·lència. Intentaré posar en pràctica l'actitud de la nena rere el vidre, que frueix només amb el sentiment, enlluernada pels llums i la cel·lofana, tot i que els reis no puguin portar tot el que havia somiat. Velles pràctiques per a nous temps. I és que sovint, no cal més. Amb la llum dels aparadors en tenim prou.

Des del bloc (i amb molta empenta)!

2011-12-02T13:02:00.001+01:00

Batman i Robin, Hansel i Gretel, Mortadelo y Filemón o els mateixos germans Jacob Karl i Wilhelm Grimm. El món de la literatura infantil i juvenil, ja sigui en forma de còmic, de contes o de les ments que els van imaginar, ha estat sempre ple de parelles, de duets entranyables, creatius, tempestuosos, divertits... I ara és l'hora d'un parell que jo tinc la fortuna de conèixer. En Jan Barceló i l'Ignasi Blanch van inaugurar ahir la seva exposició, Des del Bloc, a la Llibreria Proa Espais, al carrer Rosselló, 212 de Barcelona. La podreu veure fins al 14 de gener de 2012.

El meu professor d'il·lustració a l'Escola de la Dona, l'Ignasi Blanch i el meu company de classe, Jan Barceló, s'han unit per presentar-nos una exposició conjunta on l'obra dels dos es fusiona amb una sinèrgia estètica sorprenent. Blanch, amb el seu dibuix netíssim i segur, amb llapis i gouache i Barceló, amb la seva destressa tècnica amb el collage, el gravat i una visió moderníssima de la il·lustració. Experiència i il·lusió s'han donat cita amb la unió d'aquests dos il·lustradors. No és només el talent el que els sobra, sinó també la senzillesa i la passió per un ofici. Pastissos, éssers estimats absents ben presents, figures femenines amb molta personalitat, trapezistes, animals i llapis són alguns dels elements que campen amb llibertat pel seu univers conjunt.

De l'Ignasi, els responsables de Proa Espais, van destacar-se la generositat, perquè és cert que ell es preocupa pels seus alumnes i sempre que pot, intenta promocionar-ne el treball. Amb en Jan va identificar de seguida el talent i tan aviat com ha tingut una oportunitat per compartir aquesta descoberta amb el seu entorn, ho ha fet compartint espai i creació en la seva següent exposició. I sempre que té ocasió de seguir promocionant la nostra feina com a il·lustradors aspirants a entrar al món professional, ho fa promocionant concursos a l'escola de tota mena. El darrer concurs ha estat per a l'editorial La Galera. A mi em va semblar que fos el destí que em va portar a desembarcar a l'Escola de la Dona amb l'Ignasi, jo acabava de tornar d'una experiència vital única a Berlin, i em va semblar que els astres es van alinear perquè acabés fent classes amb l'únic català (i únic artista de l'estat espanyol) que havia pintat el mur la capital alemanya.

Una de les seves il·lustracions conjuntes, present a l'exposició

I què dir d'en Jan? En Jan Barceló és company meu de classe, el vaig conèixer l'any passat a Introducció a la il·lustració a l'Escola de la Dona, i enguany seguim amb el Taller I. Junt amb ell, vam coincidir tants altres enamorats de la il·lustració i/o aspirants a il·lustradors. Jo em vaig apuntar perquè volia aprendre a dibuixar i m'he trobat amb una colla de "cracks", que a més són senzills i companys. En Jan ens va introduir també al món de l'enquadernació, fent uns tallers a Visions i vam aprendre diferents mètodes per a confeccionar els nostres propis llibres, maquetes, llibretes, etc. Això pot sonar soprenent, com deia ahir l'Ignasi, en un moment en què la indústria editorial comença a introduir-se en el món digital. Amb en Jan hem tornat a entrar en contacte amb el gust de fer les coses artesanalment, fet que, d'altra banda, té un valor afegit, i crec fermement que té molt més futur del que alguns es pensen.

Amb en Jan a la seva anterior exposició "Anarkoparanoia"

Va ser ahir una inauguració en la qual em vaig sentir molt emocionada per molts motius. Per veure com és possible parir i tirar endavant projectes amb il·lusió, per la humiltat de tots dos, perquè amb les seves paraules i fets em van donar energia per seguir endavant amb l'agosarat repte de la il·lustració, a títol personal, i perquè són "collonuts".

Molt d'èxit i salut per continuar gaudint-ne i treballant!

Hernán Casciari | Cómo matar al intermediario

2011-11-30T11:15:00.001+01:00

O més sobre cultura lliure. El meravellós cas de la revista Orsai.

Avui La Vanguardia digital comparteix aquesta conferència TED de l'escriptor i periodista Hernán Casciari. Us animo a fer-li un cop d'ull.

"Las decisiones culturales empiezan a estar de a poco en nuestras manos. Ya no le hacemos caso a altavoces únicos que nos dicen qué es lo que hay que hacer. Somos nosotros los que comunicamos". (Hernán Casciari)

Restaurant Mil921: Antics records, noves sensacions

2011-11-29T12:56:00.001+01:00

Poques vegades he gaudit així amb un sopar. Àlex Sunyé va aconseguir sorprendre'ns. Si podeu donar-vos el dia el luxe de provar-lo, per un dia especial, una celebració, etc. no deixeu d'anar al restaurant Mil921. I deixeu-vos aconsellar.

Aquí podreu llegir la ressenya que vaig publicar el divendres 18 de novembre al suplement Què Fem? de La Vanguardia. No hi ha paraules que puguin comparar-se amb l'experiència, però aquí el meu intent:

Open publication - Free publishing - More alez sunye

El món a través de mil pantalles

2011-11-29T12:01:00.001+01:00

La pantalla d’un gps, la del mòbil, les hores que ens passem davant de la de l’ordinador. Per treure diners del caixer, per llegir, comprar, divertir-nos o cuinar... Tot ho fem mirant a través d’una pantalla. En poc més d’un segle el nostre llenguatge ha canviat. Al CCCB es gesta l’exposició Pantalla Global, una mostra per identificar i aprendre les claus del llenguatge fet de pantalles, aquestes petites finestres al món que han conquerit el nostre entorn.

A La Malla Tendències els vam dedicar aquest reportatge en el qual vaig col·laborar com a guionista i que es va emetre el 22 de novembre de 2011.

Consciència global i cultura lliure, un futur més just possible

2011-11-19T13:26:00.000+01:00

Comencem el dia obrint el twitter i llegim les notícies en xarxa, per l’ordre d’un hushtag o per la nostra xarxa de contactes. Una mena de pensament col·lectiu ens envolta. Les revoltes socials del darrer any ens fan pensar en el poder d’Internet però també del de les comunitats que s’hi creen. Realment estem generant una consciència global?

A La Malla Tendències, aquesta setmana s'ha emès el reportatge sobre aquesta qüestió, del qual n'he estat guionista, després de visitar el Fòrum de Cultura Lliure que es va celebrar a Barcelona del 27 al 30 d'octubre. Vivim en un món analògic ancorat en regles i models de la Segona Revolució Industrial i existeix un xoc entre aquest món analògic i el món virtual. El món virtual proposa noves formes de producció, de comunicació, de creació. Hi ha crisi en el model de propietat intel·lectural, en la indústria cultural entesa en la forma clàssica dels darrers anys, del model democràtic actual. Tot això es debat i es posa en qüestió gràcies a la irrupció de les noves tecnologies. Proves d'això les trobem en exemples tan representatius com el moviment 15M, les revoltes del món àrab, els Creative Commons, el micromecenatge i tants altres moviments que estan canviant la cultura, la societat, la política. És el que alguns autors, com ara, Jeremy Rifkin anomenen la Tercera Revolució Industrial, la transformació del sistema gràcies a l'aposta en les energies renovables i el poder d'Internet amb la idea de transformar la societat i fer-la més justa.

El misteri de les ones de ràdio

2011-11-14T13:24:00.000+01:00

Tots utilitzem el telèfon mòbil, la connexió Wi-fi o consumim ràdio i televisió. Però pocs sabem que la tecnologia que ens permet estar permanentment connectats és fruit d’un dels grans descobriments dels dos darrers segles: les ones de ràdio. Podem acostar-nos a l’Arts Santa Mònica a conèixer més sobre aquesta part de la ciència que ha canviat radicalment i en tant poc temps el nostre dia a dia.

Imatge d'un dels treballs de Semiconductor, artistes presents a l'exposició.

Podreu conèixer més sobre la mostra "Camps Invisibles. Geografies de les ones de ràdio", en aquest reportatge emès el passat dimarts 8 de novembre a la Xarxa de Televisions Locals al programa de La Malla Tendències, que ha estat realitzat per l'equip del programa, on jo he col·laborat com a guionista.

External reference

2011-10-18T16:28:00.000+02:00

Sense moure’s de Barcelona, treballen amb clients dels cinc continents. Coneixem els External Reference, un estudi d’arquitectes que va passar per la darrera edició del Festival d’arquitectura avançada eme3.

A La Malla Tendències els vam dedicar aquest reportatge en el qual vaig col·laborar com a guionista i que es va emetre el 20 de setembre de 2011.

Rearq o com Re-pensar l'arquitectura del S. XXI

2011-09-21T14:45:00.000+02:00

Idealistes, molt preparats que tracten de fer un món millor a través de l’arquitectura. Així són els membres de l’estudi d’arquitectes Rearq. Acabats de sortir de la facultat, ja han endegat un bon grapat de projectes amb consciència social i mediambiental.

A La Malla Tendències els vam dedicar aquest reportatge en el qual vaig col·laborar com a guionista i que es va emetre el 20 de setembre de 2011.

Nous col·lectius fotogràfics per la supervivència del fotoperiodisme

2011-09-14T14:30:00.000+02:00

A Barcelona han nascut recentment col·lectius fotogràfics amb la intenció de potenciar el fotoperiodisme. Unir les forces en aquestes associacions, publicacions i amb el poder d’Internet fa possible que surtin fins i tot en paper, amb pocs recursos però molta qualitat, revistes com Piel de Foto. Avui veure com funcionen i descobrirem talents, coneguts i novells.

Aquest programa de La Malla Tendències ha estat emès dimarts 13 de setembre de 2011 a la XTVL. Jo hi vaig col·laborar com a guionista. Els nois de Ruido i de Piel de Foto treballen cada dia molt dir per fer realitat els seus projectes amb il·lusió i rigor. Us animo a què conegueu el seu treball.

Claudia Walde, el prodigi de l'art del graffiti

2011-06-29T14:19:00.000+02:00

Claudia Walde és una artista alemanya del Graffiti més coneguda com a Mad C. Des d’Alemanya, el seu país d’origen, ha viatjat deixant la seva firma per parets de tot el món i per conèixer el treball d’alguns dels grafiters més importants internacionalment. Fruit d’aquest treball de documentació, podrem llegir i mirar el seu llibre “Alfabeto Graffiti”.

A La Malla Tendències li vam dedicar la nostra secció de Nous Creadors. Al reportatge emès el 28 de juny del 2011 per la XTVL, hi vaig col·laborar com a guionista. Sempre dic que un dels grans privilegis de treballar en aquest programa és poder conversar amb gent de la qual aprens tantes coses. I ho tornaré a repetir en propers posts, no hi ha cap dubte. Walde és jove, autodidacta i molt treballadora. Impressiona veure com una noia menuda com és capaç de pintar amb creativitat i destresa tècnica murs de més de 700 metres quadrats.

Creative Commons

2011-06-15T16:55:00.000+02:00

Les llicències Creative Commons marquen amb força les noves produccions audiovisuals que es gesten a Internet. Per veure els darrers projectes més importants i reflexionar sobre aquesta tendència al sector, vam ser a la segona edició del primer festival de cinema del món sobre el tema: el Barcelona Creative Commons Film Festival, que es va celebrar a l’Institut Français de Barcelona.

El reportatge es va emetre el dimarts 14 de juny de 2011 i hi vaig col·laborar com a guionista. Cal destacar que van visitar el festival la banda danesa afincada a Berlín Efterklang, amb qui vam parlar i que estan treballant per aportar noves formes de gaudir de la música i de distribuir-la. Ho podreu veure al reportatge, on ens parlen en primera persona de "An Island", on cinema i el seu nou treball musical es donen la mà.

Per fi el cinema Invisible pot deixar de ser-ho

2011-06-09T15:31:00.000+02:00

Si fa només uns programes parlàvem d’iniciatives com l’Upload Cinema, que porten el millor de la xarxa a les sales de cinema, avui us parlem del primer festival de cinema online. Ja el vam recomanar a la nostra agenda. El 1r Festival Europeu de Cinema Invisible porta tot allò que no ha arribat amb èxit als canals convencionals com grans festivals o sales de cinema, a la pantalla del nostre ordinador i de forma gratuïta. Cinema inèdit a un clik!

A La Malla Tendències els vam dedicar aquest reportatge en el qual vaig col·laborar com a guionista i que es va emetre el 7 de juny de 2011.

Laura Alejo, talent i disseny català a NY

2011-06-09T13:53:00.000+02:00

Fa unes setmanes Laura Alejo, una jove dissenyadora barcelonina, va fer una conferència a Elisava. La particularitat és que Alejo és la directora d’art d’un dels estudis de disseny que més despunten a Nova York i va venir a explicar la seva experiència a l’altra banda de l’Atlàntic, així com mostrar alguns dels seus millors treballs des dels seus inicis a Barcelona. Una apassionada del disseny i la il·lustració que treballa dur i aporta avui a La Malla Tendències, les diferències entre les formes de crear en publicitat i disseny des de la seva doble (i privilegiada) òptica: l’americana i l’europea.

Un dels seus treballs per a la famosa marca de roba esportiva

Filosofia de treball i treball en equip són les claus del seu tarannà professional. Sempre dic que un dels grans privilegis de treballar en aquest programa és poder conversar amb gent de la qual aprens tantes coses. I ho tornaré a repetir en propers posts, no hi ha cap dubte.

El programa es va emetre dimarts 7 de juny de 2011 a la XTVL i hi vaig col·laborar com a guionista.

Escriptors en xarxa

2011-06-01T14:59:00.000+02:00

Ramon Pardina, Alberto Ramos i Pau Rubio, escriptors que han trobat a Internet el seu hàbitat natural

Plantar un arbre, tenir un fill i escriure un llibre són les tres coses que es diu que hom hauria de fer abans de morir-se. Plantar un arbre i tenir un fill ja se sap com es fan, però escriure un llibre i encara més, publicar-lo, ja són figues d’un altre paner. Però bé, ara tot és més fàcil gràcies a Internet. Existeixen eines per autoeditar i promocionar les obres literàries. Ara més que mai. Parlem amb tres joves escriptors que s’obren camí entre lletres i bits: Ramon Pardina, Alberto Ramos i Pau Rubio.

Aquest reportatge de La Malla Tendències es va emetre el dimarts 31 de maig de 2011 a la XTVL i hi vaig col·laborar com a guionista.

Els Convidats

2011-05-18T13:43:00.000+02:00

Us agrada Internet? Les xarxes socials? L’aventura? El misteri? El terror? La comèdia? Doncs amb Els Convidats trobareu la vostra sèrie definitiva, un projecte de ficció en televisió i en xarxa pioner a Catalunya que tot just acaba de començar al DO, a la Xarxa de Televisions Locals.

A La Malla Tendències hem dedicat un reportatge a treure l'entrellat del rodatge i de la innovació d'aquesta nova sèrie. Hi he col·laborat amb l'equip del programa com a guionista i s'ha emès el dimarts 17 de maig de 2011 per la XTVL.

The Influencers 2011 i la cara oculta d'algunes coses

2011-05-08T18:55:00.000+02:00

Cartell del festival

El suïcidi digital, un superheroi de veritat a la ciutat de Mèxic o el propi cos com a canal són formes no convencionals d’activisme artístic. Un any més The Influencers ha mostrat que l’art pot canviar el món de les formes més originals. El festival se celebra des de fa 7 anys al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

L'any passat ja vaig cobrir el festival i enguany m'agrada destacar que he pogut conèixer el responsable de Suicide Machine, l'austríac Gordon Savicic i l'iraquià Wafaa Bilal, que fa un art molt arriscat a través del seu cos i de les noves tecnologies, per protestar pels conflictes internacionals, la guerra i les diferències socials. Després d'entrevistar Bilal li vaig dir que segurament Iraq havia de ser un país ple de bellesa però que malauradament no ens arribaven aquestes imatges a través dels mitjans de comunicació i teníem una idea distorsionada no només del seu país, sinó de molts països del món afectats per la guerra. Ell em va dir que sí, que era un país ple de coses boniques i de gent amb una ment molt oberta, encara que no es volgués mostrar aquesta part. Com veieu no només la lluna té una cara oculta. El nostre propi planeta té una cara que no es pot veure o que no ens deixen. Però bé, aquest és només un petit apunt que volia fer.

El reportatge pren el títol del festival "The Influencers 2011", s'ha emès aquest dimarts 3 de maig a la Xarxa de Televisions Locals al programa de La Malla Tendències, i l'hem realitzat l'equip del programa on jo he col·laborat com a guionista.

Les relacions humanes a l’era digital

2011-05-07T18:44:00.000+02:00

Cartell de la Festa de la Filosofia

Fa uns dies es va celebrar la primera Festa de la Filosofia a Catalunya i el tema escollit va ser les relacions humanes a l’era digital. 45 centres cívics de Barcelona la van celebrar i a la Casa Elizalde el tema escollit van ser les relacions humanes a l’era digital. Quin és l’equilibri de viure connectats? Som els amos de la xarxa o els esclaus? La filosofia es fa preguntes en el nou marc.

Vam entrevistar el Catedràtic en Filosofia Francesc Torralba, responsable de la seva ponència sota el títol "Homo facebookiensis" on planteja totes aquestes qüestions. La Festa es va completar amb la projecció de la película La Red Social i la lectura dramatitzada de la peça teatral Übermensch, a cárrec de Mónica Planchat, Ana Galisteo i Joan Méndez.

El reportatge pren el títol de la conferència "Homo facebookiensis", s'ha emès aquest dimarts 3 de maig a la Xarxa de Televisions Locals al programa de La Malla Tendències, i l'hem realitzat l'equip del programa on jo he col·laborat com a guionista.

Hi havia una vegada... la literatura (i altres històries de resistència)

2011-05-06T20:56:00.000+02:00

Torno a ser aquí després d'unes setmanes d'absència. No hi ha dubte que si sóc fora és perquè estic recol·lectant material per poder-lo compartir amb vosaltres amb la passió que es mereix aquest petit espai que és el meu bloc. He de dir que estic plena i tinc moltes ganes d'extendre aquesta plenitud. I és que acabo de tornar avui d'unes jornades meravelloses sobre l'àlbum il·lustrat a la Biblioteca Xavier Benguerel de Barcelona, el Somiari II Jornades d'àlbum il·lustrat. Han estat tres dies intensos on he provat d'esdevenir una esponja que absorbís tota la informació que s'hi ha desplegat. Ara estic provant de posar ordre a les meves idees i recursos i en els propers dies compartiré amb vosaltres tot el que he pogut aprendre perquè de debò crec que val molt la pena.

És curiós com els adults ens retrobem amb el nen que portem dins, i sempre és a través de la creativitat, d'aquesta porta a la imaginació que ens fa comprendre el plaer i el sentit de viure. Tinc els sentits afilats i oberts al 100%. La "culpa" de tot això són les jornades que us acabo d'esmentar, però també les classes d'il·lustració que estic fent a l'Escola de la Dona de Barcelona amb el mestre il·lustrador Ignasi Blanch, a qui li dec el fet de continuar, de voler donar un pas endavant en aquest territori tan complicat a la vegada que apassionant. Sóc la nena de nou, que obre els seus sentits i descobreix coses noves, també sóc la nena que dubta i té pors, però també l'agossarada que no vol que el joc s'acabi per més dures que siguin les proves, com la protagonista d'un conte que troba obstacles i enemics, però també amics i forces per arribar al desenllaç.

Com us deia, tots aquests inputs, així com treballar escrivint en un programa (del que estic completament enamorada) que es diu La Malla Tendències, fa que em trobi molt a l'aguait i qualsevol estímul, per petit que sigui, el percebo i el caço al vol.

Fa un parell de dies, tot just, tenia aquestes pors i dubtes respecte al fet de continuar amb la il·lustració. És un camí dur el que he escollit, tenint en compte que no tinc una formació acadèmica específica en la matèria i que el que dibuixo és sempre de cor. Ara toca la feina dura, la de reconèixer les mancances tècniques, la de trobar una veu, assolir un bon traç... . De camí a l'escola, amb el tren, vaig llegir un article al diari sobre l'edició d'un llibre il·lustrat de Bukowski i trobo un fragment que encèn una guspira en un dia emboirat pels dubtes: "El último de los novelistas amarrados a la botella más que a la Olivetti admiraba al ilustrador Robert Crumb por la 'energía y resplandor' que tiene la gente que dibuja. 'Sería para mí un mágico honor que ilustrara uno de mis ruinosos personajes', dijo Bukowski. Y Crumb le concedió el honor".

Després, els tres dies a Somiari, intercanviant coneixement i experiències amb diferents professionals del món de l'àlbum il·lustrat: escriptors, narradors, il·lustradors, pedagogs, editors, mestres, bibliotecaris... I la conversa amb la Merche Ochoa, pallassa, directora i pedagoga, al final del dia d'avui. Parlàvem sobre la dificultat dels "oficis artístics" per compte pròpia, que no són només complicats i una aposta de vida, sinó que a més, com ella ha dit, són oficis "de resistència". Una paraula que, novament, m'ha encoratjat a seguir endavant.

I avui ja amb el tren de tornada, he llegit un dels llibres que tenien a la venda al final del Somiari, de la llibreria Abracadabra, de la col·lecció "Primero el lector", que compta amb dos articles escrits per Javier Marías i un dels conferenciants d'avui, l'escriptor i editor Antonio Ventura, respectivament. Una lectura ràpida i del tot necessària en els temps que corren per donar a la literatura el valor que es mereix. Ventura en el seu article: "Recuperar la palabra para aproximarnos al origen" fa unes profundes reflexions sobre el que és la literatura i la funció que hauria de tenir a la nostra societat. La literatura és un món màgic, una porta a la imaginació i crec que és molt injust que hi hagi nens que no hi accedeixin, ja sigui per impediments econòmics o culturals. La paraula, en aquest cas, el llenguatge, ja sigui a través de l'escriptura i/o la imatge dels llibres, és essencial per crear individus amb eines per accedir al plaer, la cultura, formar-los un criteri i donar-los la llibertat d'escollir. Ell ho ressumeix molt bé amb una frase de Gianni Rodari: "Alcanzar el uso dramático de la palabra por parte de todos, no para que todos sean artistas sino para que nadie sea esclavo".

Potser vaig una mica per les branques però explicar-vos tot això em serveix per fer-vos partíceps d'aquest estat d'"esponja" en el que em trobo ara mateix i això és fantàstic! Ara deixo anar tota l'aigua i flueix com un torrent, a voltes, un xic desordenat.

Un cop he arribat a casa, he fet el dinar i m'he assegut a treballar, he descobert el fascinant discurs d'agraïment de l'escriptora Ana María Matute pel Premi Cervantes, que si us plau, no us heu de perdre. El video ve acompanyat d'un destacat de l'autora: "En la literatura, como en la vida, se entra con dolor y lágrimas". Y ha estat el fet definitiu, l'estímul final per a omplir-me de valor. Res no és fàcil. Ella ho explica bé i ens pots servir a tots per a qualsevol dels nostres somnis i passions, perquè no els deixem enrere. El que jo pugui afegir a les seves paraules serà del tot innecessari però és emocionant com parla del seu amor a la literatura, com el fet d'explicar històries, crear personatges, crear per parlar d'un mateix des de móns inventats fa que tot tingui sentit. Resistirem.

Phoneography i videoliteratura, continguts de la Malla d'aquesta setmana

2011-04-08T15:20:00.000+02:00

Com podeu veure al meu flickr, jo també practico l'iPhoneography

I com ja vaig anunciar en el darrer post, comparteixo avui amb vosaltres els reportatges en els que he participat aquesta setamana amb l'equip de La Malla Tendències com a guionista: Phoneography i Videoliteratura.

Leandro Crespi, fotògraf social i de moda i tot un expert en fotografia amb el mòbil va explicar-nos què és el que es porta ara en aplicacions de fotografia i les portes que ens obre a la xarxa. I per parlar de videoliteratura vam entrevistar artistes visuals com Tània Deparés o Dawid Marcinkowski i el poeta Lluís Calvo amb els seus respectius projectes que fusionen literatura, video i Internet. Els van presentar a Canal Alfa, una de les seccions del Festival Kosmopolis de noves literatures que es va celebrar la setmana passada al CCCB.

Com semrpe, seran molt benvinguts els vostres comentaris. Podeu començar amb la Phoneography i acabar amb la videoliteratura.

Bon cap de setmana!

A agafar forces per la setmana que ve, que la tenim plena de rodatges i un examen d'alemany. D'aquells de gramàtica, dels que més ens agraden...

Upload Cinema: l'aliança entre cinema i Internet

2011-04-04T10:27:00.000+02:00

Ja ho va dir Àlex de la Iglesia en el seu discurs a la gala de lliurament dels Goya: Internet és la salvació del cinema. Això ja ho han vist i ho han intuït milers de persones arreu del món, però en concret al 2008 a Holanda, amb la creació del projecte Upload Cinema, una forma d’acostar Internet al cinema o el cinema a Internet. Cada tercer dijous de cada mes, el millor de la xarxa es veu a la gran pantalla, i ara també a Barcelona.

El passat 8 de març es va emetre el meu reportatge com a guionista de La Malla Tendències sobre Upload Cinema.
Aprofito per dir-vos que en el programa d'aquesta setmana es podran veure dos guions meus: Phoneography en la secció de Nous Creadors i Videoliteratura en la secció de Societat 2.0. Si us agrada la foto amb el mòbil i vau estar a la darrera edició de Kosmopolis i us interessen les noves literatures, no us perdeu el programa. En els propers dies, també estaran online i els compartiré també en aquest espai.

Crowdfunding o com obrir-se camí amb un projecte gràcies a la xarxa de xarxes

2011-02-24T11:22:00.000+01:00

El passat dimarts 22 de febrer es va emetre a La Malla Tendències, per la Xarxa de Televisions Locals, el meu reportatge com a guionista sobre Crowdfunding.

Internet ho ha transformat tot, la nostra manera de consumir, d'informar-nos, de relacionar-nos. La indústria cultural, tal com la coneixíem fins ara, està en revisió i busca obrir-se camins en un món digital i en xarxa. En aquest context i en la recerca d'una solució per a creadors, emprenedors i actors socials, el Crowdfunding n'és una alternativa. Fa només unes setmanes, l'associació Compartir dóna gustet va organitzar el primer Festival de Crowdfunding de Barcelona on plataformes de microfinançament, creadors, emprenedors i públic en general es van donar cita per parlar de totes les preguntes que ens plantegem. Més en el nostre reportatge:

La xarxa com a plataforma per a artistes

2011-02-22T14:53:00.000+01:00

El passat mes de gener es va emetre per La Malla Tendències aquest reportatge que vaig escriure com a guionista del programa sobre l'iGAC, una plataforma per a promocionar i crear impulsada per artistes de Girona i que és un projecte obert, un dels pioners al nostre país en utilitzar Internet com a mitjà de difusió i creació. L'associació ja va tenir visió i abans de l'esclat de les xarxes socials van crear el seu propi espai web, on a més participen comissaris i artistes d'altres països. El més interessant del projecte és que les exposicions virtuals estan fetes i pensades per al mitjà digital.

Em va bé compartir aquest reportatge ara amb vosaltres, perquè avui podreu veure un altre reportatge meu al programa sobre crowdfunding (o microfinançament.). Una nova forma de produir projectes i difondre'ls, nascuda a la xarxa i que pot ser una alternativa en la crisi que viu la industria cultural actualment. No us avanço res més, us animo a que mireu avui el programa, que ha canviat d'horari, ara l'emetem els dimarts al vespre i el podreu veure a la vostra televisió local. De tota manera, quan estigui al web, ja el penjaré per aquí i el podrem comentar.

Salut i art!

Diari Visual: Lost Spirituality

2011-02-20T10:06:00.000+01:00

Moleskine. Tinta china.

La imaginació i la llibertat creativa des del Japó: Katsumi Komagata

2011-02-19T18:32:00.000+01:00

Avui he assistit al taller de l'il·lustrador Katsumi Komagata a la seu de Tantàgora, Serveis Culturals, al barri de Gràcia de Barcelona. Ha estat un plaer comptar amb la presència d'aquest artista, considerat un dels millors autors de llibres infantils del món. Ens ha mostrat alguns dels seus llibres, un per a persones cegues que es diu "Folds and Planes", escrit en braille, i un altre anomenat "A Cloud".

Abans d'editar "Folds and Planes", va consultar persones cegues, per veure si era vàlid el format en el qual havia treballat. Al principi no van entendre que la portada fos escrita en braille amb un format tan gran, però una vegada que es van adonar, es van sentir molt feliços, tal com ens ha explicat l'autor. El llibre, a més, pot ser vàlid per a persones que sí que poden veure, ja que hi ha tota una sèrie de jocs tàctils i amb colors. Grans i petits, poden tocar i imaginar la transformació de les formes que apareixen a les seves pàgines. El moviment d'un cor i el seu batec o el fet d'amagar o mostrar els nostres sentiments es veuen representats per volums i formes, colors i moviments. Komagata ens ha explicat que en una de les seves figures, un nen cec va interpretar, per exemple, el vol d'un ocell.

El llibre "A Cloud", tal com el seu nom indica, explica la trajectòria d'un núvol, que mai no és igual, a través de les seves pàgines, el núvol va transformant la seva forma. Totes les pàgines són en blanc i el núvol està representat retallat al paper. El llibre està concebut perquè el lector vagi dibuixant a les seves pàgines, es tracta d'un llibre obert, perquè el lector afegeixi els seus sentiments i pugui transformar el llibre en una altra cosa. Com els núvols que mai són iguals, cada llibre és del seu lector. Com ha dit l'autor, aleshores, el tema del llibre és "la llibertat i el canvi constant".

I el taller ha estat enormement enriquidor. En només una hora, hem hagut de fer un exercici fantàstic, tot posant a prova la nostra diligència, creativitat i fent-nos perdre les pors. Es tracta de recuperar un triangle trencat en un desplegable de paper. A continuació la foto:

Un cop es deplega el paper, el triangle queda trencat per espais en blanc. L'exercici és completament lliure. Només es necessiten cartulines de colors, estirores i cola de barra. I bé, la imaginació de cadascú. Sembla que no ho puguis fer, a primera vista, ens ha ensenyat exemples de nens i adults que havien fet el taller abans que nosaltres i hi havia coses realment espectaculars. Però després, les més de, crec, 20 persones que hem assistit, hem fet el nostre exercici i també hem vist coses precioses, de debò. Jo cada vegada em meravello més de les capacitats que tenim les persones. Aquí no us ho puc mostrar tal com es veia durant el taller, però un a un, havíem de sortir i el més bonic era esperar veure el moment en què es desplegava el triangle, perquè cadascú guardava un tresor, una sorpresa, tan personal i intransferible que el goig durava el que ha durat obrir els regals de cadascú, d'un en un. Aquí us deixo el que he fet jo, humilment:

Per acabar, us deixo la transcripció d'unes paraules que ens ha dedicat Komagata al final del taller, que crec que il·lustren prou bé el que he après aquesta tarda: "Els infants aprenen a escola que sempre hi ha una resposta única per a cada qüestió. Però en aquest taller, cada resultat és diferent, cada resposta, depenent de cadascú i el que portem dintre, és diferent". Arigatô, Katsumi!

Primera Global Game Jam a Barcelona: Let's play!

2011-02-17T09:35:00.000+01:00

Aquest dimarts, 15 de febrer es va emtre per La Malla Tendències, a la Xarxa de Televisions Locals aquest reportatge sobre la Global Game Jam, ue he escrit com a guionista del programa. Si us agraden els videojocs, podreu veure com s'inicia tot els procés de creació. Les xarxes socials no ho són tot. Cada any a diferents ciutats del món se celebren jams globals i fa poc a Barcelona hem viscut la primera Global Game Jam, un esdeveniment que uneix programadors, músics, dissenyadors amb un objectiu comú: crear el prototip d'un videojoc per grups (i en només 48 hores!). Socialitzar, crear i passar-s'ho molt bé són els objectius d'aquesta reunió de cervells.

Teatre entre fogons

2011-02-16T11:43:00.000+01:00

Què passaria si anéssiu a veure una obra de treatre i us trobéssiu de sobte en un restaurant amb tres cuiners que us expliquen una història i a més, us ho fan passar bé amb números i degustacions de cuina en directe? Això és el que passa a Copacabana, una obra de teatre arriscada, per a gourmets de les arts escèniques.

El passat mes de novembre es va emtre per La Malla Tendències a la Xarxa de Televisions Locals aquest reportatge del qual vaig escriure el guió però que encara no havia compartit amb vosaltres. Encantadors i divertits els joves creadors de la companyia Ponten Pie, que van fer parada a Barcelona amb el seu espectacle Copacabana a una de les sales de la Biblioteca Nacional de Catalunya. Encara estan de gira per Espanya, el dia 19 d'aquest mes actuen a Toledo i continuaran la seva gira per Castella la Manxa fins al mes de maig. esperem tornar-los a veure aviat per casa.

Sobre pa i les seves excel·lències

2011-02-15T10:50:00.000+01:00

Portada del què Fem? de La Vanguardia (11/02/2011)

Si us agrada el pa, aquest reportatge és el vostre reportatge. Jo és que sóc panarra de mena, com la meva àvia, que sempre em deia: "Tu menja pa, nena! El pa es bo i no engreixa!". Cosa de la qual em vaig recordar quan vaig fer règim, –només una vegada a la meva vida–, i em van prohibir menjar pa. Vaig durar no res, el dia que em vaig quedar feta un ocellet sense forces al sofà de casa vaig comprendre que no podia estar sense menjar pa, els darrers dies del règim ja feia trampa i vaig continuar baixant pes. No és broma. Curiosament, el flequer de Turris, Xavier Barriga, diu el mateix, que el pa és sa i no engreixa: "els teus avis ja ho feien". Exactament! Tal com em deia i feia la meva àvia!

Després de parlar amb alguns dels millors flequers de Barcelona, he vist com la tendència a un gir de consum més natural i sostenible també afecta el món del pa. Pa de xocolata, d'avellanes, de kamut (el que podria ser el primer pa de la història, procedent de l'Àsia Menor, que és un tipus de farina com l'espelta europea), la recuperació del llonguet o el xusco, etc. Són algunes de les curiositats i aprenentatges d'endinsar-nos en el món del pa, de la mà dels flequers que s'estimen el seu ofici i l'art de la senzillesa per a elaborar l'aliment bàsic per excel·lència.

Us deixo el link perquè hi pogueu sucar. Només cal que cliqueu sobre la revisteta d'aquí sota i podreu llegir el pdf, un clic més i se us ampliarà i podreu navegar pel document, veure les fotos, etc...

Open publication - Free publishing - More pa ecologic

Il·lustrant a Redes para la Ciencia 83: "Las decisiones son inconscientes"

2011-02-14T09:04:00.000+01:00

Ahir es va emetre per La 2 de Televisión Española el programa 83 de Redes para la Ciencia "Las decisiones son inconscientes". Em podreu veure fent una aparició com a il·lustradora a partir del min. 14.20, al Parc de la Ciutadella de Barcelona.

---

Ayer se emitió por la 2 de Televisión Española el porgrama 83 de Redes para la Ciencia "Las decisiones son inconscientes". Me podréis ver haciendo una aparición como ilustradora a partir del min. 14.20, en el Parc de la Ciutadella de Barcelona

De com reparar pot ser un art i un modus vivendi

2011-02-08T22:46:00.000+01:00

Fa unes setmanes vaig veure un documental a la 2 de TVE "Comprar, tirar, comprar" dirigit per Cosima Dannoritzer sobre l'obsolescència programada. La peça ens pot ajudar a fer-nos una idea de quina és la societat industrial i consumista en la qual vivim, hi podem veure com des dels anys 20 es fabriquen productes perquè tinguin una durada determinada. Crec que totes les persones que hem tingut l'oportunitat de veure'l, hem descobert moltes coses que potser sospitàvem però que han quedat confirmades. Sens dubte, ha estat un descobriment revelador i des del meu humil espai volia fer-ne difusió i compartir-lo amb tots vosaltres, a banda de felicitar la cadena i l'equip que l'ha reaitzat. He vist com l'enllaç del documental corria per les xarxes socials de les meves amistats i no és estrany.

Comprar, tirar, comprar

Amb aquesta excusa, també vull compartir l'enllaç a un reportatge que vaig fer com a guionista de La Malla Tendències i que encara no havia tingut temps de compartir, emès el 20 d'octubre de 2010 per la Xarxa de Televisions Locals. El reportatge es titula "Tallers de reparació" i em va molt bé publicar-lo al bloc perquè desvetlla que hi ha una tendència de moltes persones arreu del món que busquen un canvi i lluiten per acabar amb la preponderància de l'obsolescència programada, a través de la raparació d'objectes amb finalitats pràctiques i fins i tot a través de l'art. Ja havia parlat en altres reportatges de La Malla Tendències sobre l'art i el reciclatge, però aquest tema que ens ocupa ara és important perquè representa un pas més: "ja no n'hi ha prou amb reciclar, cal reparar". Els tallers de reparació van tenir lloc el passat mes d'octubre al Disseny Hub Barcelona i vaig conèixer el col·lectiu holandès Platform 21 i l'artista alemany Jan Vormann (que repara edificis amb peces de Lego!), que es mouen sota aquesta consigna.

Take it easy, take it slow (II)

2011-02-08T14:24:00.000+01:00

O de com el cargolet del moviment Slow es pot moure poc a poc de les cartes dels Restaurants Km0 a la nostra vida quotidiana. Interessntíssimes reflexions de Carl Honoré al programa Singulars d'ahir.

---

O de como el caracolillo del movimiento Slow se puede ir moviendo poco a poco de las cartas de los Restaurantes Km0 a nuestra vida cotidiana. Interesantísimas reflexiones de Carl Honoré en el programa Singulars de ayer.

Il·lustrant a Redes para la Ciencia 82: Las simetrías del universo"

2011-02-07T10:36:00.000+01:00

Ahir es va emetre per La 2 de Televisión Española el programa 82 de Redes para la Ciencia "Las simetrías del universo". Em podreu veure fent el meu primer treball professional com a il·lustradora, sóc la noia que dibuixa i fa numeracions a la pissarra. Diumenge que ve a les 21.30h hi tornaré a aparèixer fent un altre treball.

---

Ayer se emitió por La 2 de Televisión Española el programa 82 de Redes para la Ciencia "Las simetrías del universo". Me podréis ver haciendo mi primer trabajo profesional como ilustradora, soy la chica que dibuja y hace numeraciones en la pizarra. El domingo que viene a las 21.30h, volveré a aparecer haciendo otro trabajo.

El meu primer treball com a il·lustradora

2011-01-29T19:49:00.000+01:00

Esbòs d'un dels dibuixos de prova que vam fer, molt ràpid (caricatura de Fibonacci)

Els companys de la productora MinifimsTV m'han donat una oportunitat per posar al servei d'un guió les meves habilitats com a il·lustradora. Tot i que el dibuix amb rotulador i en pissarra no són la meva especialitat, em podreu veure al programa de La 2, TVE, Redes para la ciencia, fent una de les coses que més m'agraden d'aquest món: dibuixar!

La dificultat dels dibuixos és que molts els vam improvisar i que sovint no podia acostar-me més a la zona dibuixada per no envair els plans del company realitzador Oriol Bosch. Des d'aquí un agraïment especial a ell i a la Tzeitel Puig, productora del programa, per la feina i pels bons moments.

No només diumenge que ve, també em podreu veure el diumenge següent, també dibuixant al programa. Aquesta segona vegada va ser més agraïda perquè només es tractava de dibuixar una cotorra amb aquarel·les. Em podreu veure sentada a un banc del Parc de la Ciutadella observant i il·lustrant.

Ja em comentareu què us sembla. De totes maneres, els programes es pengen online i ja afegiré a un proper post el programa perquè el pogueu veure per aquí, si és que us l'heu perdut per televisió. Aquí teniu les dates i els horaris:

PGM 82
Diumenge 6 de febrer a les 21:30h per La 2

PGM 83
Diumenge 13 de febrer a les 21:30h per La 2

He començat el meu diari visual

2011-01-27T22:43:00.000+01:00

He començat el meu diari visual. És un dels treballs que ens ha suggerit el nostre professor d'il·lustració. Em fa molta il·lusió anar omplint la llibreta moleskine.

--

He empezado mi diario visual. Es uno de los trabajos que nos ha sugerido nuestro profesor de ilustración. Me hace mucha ilusión ir llenando la libreta moleskine.

Circ del S. XXI

2011-01-27T17:49:00.000+01:00

Aquesta setmana s'ha pogut veure a la secció Nous Creadors de La Malla Tendències, a la Xarxa de Televisions Locals, el meu reportatge com a guionista sobre les noves propostes de circ que es van gestant i que barregen disciplines. El circ experimenta un auge i una explosió creativa a la qual val molt la pena parar-hi atenció. Les noves tecnologies entren a formar part dels espectacles de circ amb tota normalitat, el circ no es queda enrere i es renova cada dia.

Després de parlar amb els responsables d'un projecte internacional de circ i en continu procés creatiu (Projecte Fibonacci), i una petita companyia independent (Projecte Otradnoie), que treballa amb tots els riscos del món per tirar endavant quelcom personal, he vist fins a quin punt és complicat dedicar-se a aquest món. Els artistes de circ han de dominar moltes disciplines, tocar moltes tecles, han de saber ballar, cantar, interpretar, i fer malabarismes –a escena i per a trbar recursos per a preparar els seus espectacles–. Un món més que apassionant on la màgia de l'espectacle ens embolcalla. La figura de la trapezista sempre m'ha cridat l'atenció i ara més que mai, gràcies a aquest reportatge, entenc l'esforç i el valor de la professió. Al cap i a la fi, tots som una mica trapezistes, potser és per això que el circ no morirà mai. I ara, les noves tecnologies li injecten nova vida.

Take it easy, take it 'Slow'...

2011-01-11T17:49:00.000+01:00

Portada del Què Fem? amb el tema Restaurants Km 0

El món està canviant i si som el que mengem, amb aquest reportatge que vaig publicar el divendres passat al Què Fem? de La Vanguardia en teniu una prova. Ja comencem a ser uns altres. L'associació Slow Food va començar l'any 1989 a treballar per a canviar els nostres hàbits de consum alimentari davant del fast food i el fast life. Una de les seves grans fites és la de recuperar productes locals i plats que ja s'havien perdut i que han reintroduït a les nostres vides, a les nostres taules. En el cas de la zona on m'ha tocat viure, he viscut la renaixença de productes com els espigalls o la recuperació o revalorització de plats com l'arròs a la sitgetana, la malvasia de Sitges, entre d'altres delícies que envolten el meu dia a dia. Els restaurants km 0 són aquells que han rebut el distintiu de l'associació per seguir la seva filosofia, tot elaborant una cuina de qualitat, sostenible, amb productes de proximitat evitant intermediaris i ecològica. No avanço més perquè veureu que tot està explicat àmpliament al reportatge. Gràcies a la seva tasca i filosofia de treball podrem menjar millor i posar el nostre granet de sorra per canviar el món. Ja ho diuen que qualsevol canvi comença per un mateix...

Vull donar les gràcies a la Rita Peré, la coordinadora del suplement i a tots els responsables dels restaurants Km 0 amb els quals vaig parlar per fer possible la realització i publicació del reportatge. Evidentment, per manca d'espai no els he pogut incloure a tots però espero que em disculpeu. Crec que l'important era difondre la seva tasca i l'enorme feina que fan per oferir uns productes bons, nets i justos en un món millor, més net i més just.

Open publication - Free publishing - More slow food

Francesc Rovira a Sitges

2011-01-03T11:37:00.000+01:00

Una de les il·lustracions que es poden veure a l'exposició

Arribo una mica tard però ja sabeu que els dies de festes són de bojos amb tots els compromissos socials i les sortides. He estat uns dies fora a Alacant per acabar l'any, visitant el III Saló de l'Àlbum Infantil Il·lustrat Ciutat d'Alacant. En un proper post ja us parlaré d'aquesta fantàstica exposició on he après un munt de coses sobre els autors i els llibres il·lustrats. Però si podeu arrencar unes horetes al rellotge us recomano l'exposició que s'està veient a Sitges, el meu lloc de residència, es diu "Pròlegs" i hi podreu veure l'excel·lent treball de l'il·lustrador català Francesc Rovira. Les seves il·lustracions són impecables i em va cridar molt l'atenció com utilitza la composició i l'espai per donar força a tot el que fa. Aquí us deixo un parell de fotografies. Vaig anar el dia de la inauguració i vaig tenir el privilegi de parlar amb l'autor i felicitar-lo personalment, ja que per a tots els estudiants i petits il·lustradors la seva feina és pura inspiració. Teniu temps fins al dia de reis i la canalla també pot gaudir-ne moltíssim, a l'Edifici Miramar de Sitges, entre la platja Sant Sebastià i l'església. Aprofito per desitjar-vos un feliç any a tots! Us deixo la petita ressenya de l'exposició perquè conegueu una mica millor a l'autor, si és que no el coneixeu ja:

L'autor inagurant l'exposició junt amb Gabi Serrano, regidor de cultura de l'Ajuntament de Sitges

"Pròlegs" és el títol de la darrera exposició de Francesc Rovira que es podrà visitar a l'Edifici Miramar fins al 6 de gener iq que s'inaugura dissabte 18 a les 20.00 hores. Amb més de tres-cents cinquanta llibres publicats i traduïts a diferents idiomes, Rovira va publicar entre octubre de 2000 i abril de 2009 les tires còmiques "Jorge... y el resto del mundo" en el suplement infantil setmanal del dominical del diari "El País" amb guió de Jordi Sierra i Fabra. Ha estat president de l'Associació Professional d'Il·lustradors de Catalunya des de 1989 fins 1993. Actualment col·labora a les revistes "Cavall Fort", "Ser Padres Hoy" i "El Tatano", i també a la revista sitgetana "La Palla"; i continua il·lustrant contes per a diferents editorials com Baula, Bruño i altres, destacant la col·lecció "Els clàssics explicats als infants" adaptats per Rosa Navarro de l'editorial Edebé.

Roberto Innocenti, el mestre, a Barcelona

2010-11-22T22:01:00.000+01:00

El dilluns passat, 15 de novembre, la Biblioteca Xavier Berenguel de Barcelona va ser l'escenari escollit per a la xerrada del mestre escriptor i il·lustrador italià Roberto Innocenti a Barcelona, en motiu dels 25 anys de la publicació del seu àlbum il·ulstrat "Rosa Blanca" (1984). En el diàleg el va acompanyar el nostre professor d'il·lustració a l'Escola de la Dona de l'Espai Francesca Monnemaison, Ignasi Blanch. Tots dos tot just arribaven del Saló del Llibre I·lustrat d'Alacant. "Rosa Blanca", una de les seves obres mestres, com va comentar l'Ignasi, és una obra vàlida per a un públic de 6 a 99 anys. Innocenti va ser premi Andersen 2008, el guardó més prestigiós dins del món de la literatura infantil.

Ignasi Blanch, Roberto Innocenti i la intèrpret a la Biblioteca Xavier Berenguel de Barcelona

La sala era plena a vessar i tots els assistents vam poder gaudir de la lectura en italià de "Rosa Blanca", amb text de Christophe Gallaz i amb la projecció de les il·lustracions. Innocenti va comentar que aquesta obra va ser un llibre que va escriure per a la seva filla, per ensenyar-li història contemporània, encara que hagués de parlar de coses greus. "Els nens són intel·lectuals, es demanen el perquè de les coses", va dir, a més d'afegir que "els llibres han de ser per a tothom". "Rosa Blanca" s'inspira en la història real de Sophie Scholl i el grup de resistència contra el nazisme "La Rosa blanca", però explicant aquesta força en contra de la violència i d'un món que es consumeix per la guerra i la mort, d'una forma delicada i senzilla, des dels ulls d'una nena. Per a més informació, us recomano que llegiu l'excel·lent ressenya del llibre de Roberto Sotelo.

Il·lustració d'Innocenti al seu llibre "Rosa Blanca"

Un altra de les seves obres capdals va ser "La historia de Erika" (2003) amb text de Ruth Vander Zee, el terrible relat d'una nena que va haver de ser abandonada per la seva mare per a poder salvar-la de l'Holocaust. Els nazis fan pujar la mare al tren amb la seva filla als braços, però quan se n'adona quin és el destí d'aquell tren, la mare es veu obligada a tirar el seu nadó per la finestra, amb l'esperança que algú el trobi i pugui sobreviure feliç en la llar d'una família. Erika sobreviu però mai sabrà la veritat sobre els seus orígens. Per a poder parlar de tots aquests temes històrics a la seva obra, Innocenti es va documentar molt bé i va fer referència a la importància dels seus records d'infantesa. "Quan tenia 4 anys jo vaig veure la guerra sota les nostres finestres i quan vaig ser adult vaig voler saber-ho tot". És per això que va documentar-se amb totes les veus, les de Churchill, les dels italians, les dels alemanys, etc. "Erika existeix, és una nena que jo vaig veure passar dins d'un camió, els seus pares la portaven en un farcell de color rosa", explica.

A propósit d'Erika, l'autor no va voler posar cares als personatges per "una qüestió de respecte", a més que considera que l'anonimat augmenta la sieriositat en el tractament del tema. Durant la conferència, Innocenti va explicar com un nazi anomenat John Forte que vivia als EUA es va posar en contacte amb ell per a dir-li que l'Holocaust no existia...

Il·lustració d'Innocenti del llibre "La historia de Erika"

Sobre la seva feina i malgrat el rigor tècnic, –sovint sembla que estem veient quadres de pintura flamenca, per la perfecció tècnica, el color, la perspectiva, els detalls...– i documental, Innocenti diu que "no és científica, es tracta de seguir l'instint, la sensibilitat".

Innocenti i el cinema

Un dels seus referents és el cinema. L'il·lustrador reconeix que hi ha un intercanvi amb el món del setè art i que hi ha recursos que també utilitza a il·lustració per a aconseguir determinats efectes, tals com el blanc i negre per a parlar del passat i el color per a parlar del present i de les coses positives. "Un il·lustrador també fa el càsting, l'escenografia, el muntatge, el vestuari, la il·luminació, l'enquadrament...", determina Innocenti. En aquest punt de la xerrada, va haver algunes veus que van parlar de la possibilitat que Spielberg s'hagués inspirat en la feina d'Innocenti per a nodrir estèticament la seva cinta "La Llista de Schindler". Tots recordem la nena de l'abric vermell sobre blanc i negre. I ja per acabar amb la seva relació amb el món del cinema, cal dir que a Innocenti el comparen amb Stanley Kubrik "perquè en cada llibre, em comporto com un il·lustrador diferent", reconeix.

Fotograma de la pel·lícula "La Llista de Schindler" d'Steven Spielberg

Ignasi Blanch va demanar-li el seu parer sobre la diferència que veu entre el valor de la imatge en moviment i la de la imatge fixa, a la qual cosa Innocenti va posar de relleu el valor de la imatge fixa: "Quan era petit i encara no sabia llegir, guardava les imatges dels llibres. La imatge fixa es torna nostra, ens fa pensar". I va afegir que amb la imatge en moviment "el nen es deixa mimar però el seu caràcter es torna més passiu, tot i que he de dir que no és res científic, és la meva impressió", va apuntar.

Els clàssics i l'ofici

L'autor italià ha il·lustrat contes com "El Trencanous" de E.T.A. Hoffman, "Les Aventures de Pinotxo" de Collodi, "La Ventafocs" de Perrault, sempre impregnats amb la seva empremta personal, documentant-se sovint amb elements que li donen un aire original i un punt de vista genuí. En el cas de Pinotxo, per exemple, l'autor juga amb amb l'òptica, hi ha un treball de l'espai la perspectiva per a crear sensacions en el lector: "La il·lustració ha de crear una tercera dimensió perquè hem de fer moure el lector. A Pinotxo poso el lector a l'alçada del protagonista. Per a tranquil·litzar, pujo la càmera; per a crear por i crear un ambient amenaçador, la baixo", explica. Altres treballs destacats són "La Casa" o "La comarca fèrtil", ambdós amb text de J. Patrick Lewis. En el primer s'explica la història d'una casa del 1900 al 2000 i en el segon l'autor esdevé el protagonista, relatant la crisi creativa d'un pintor que es trasllada a un hotel al costat del mar per mirar de sortir-se'n. Nous personatges i alguns clàssics es passejaran per l'hotel davant dels ulls de l'artista. Així comença el llibre: " Una tarda monòtona i grisa en la qual m'avorria, la meva imaginació, aparentment molesta per sentir-se ignorada, es va prendre unes vacances... i no va tornar mai més".

Il·lustració d'Innocenti al "Trencanous". Font: http://www.imaginaria.com.ar

Sobre l'ofici diu que cal que ens divertim quan treballem i va parlar-ne de les dificultats: "Per a un il·lustrador, estar en crisi creativa volia dir quedar-se sense feina". Tanmateix, les satisfaccions de l'il·lustrador i la trescendència de la seva feina són notables: "És difícil transmetre un sentiment a través d'una il·lustració, però una il·lustració no té fronteres. Pot viatjar."

Finalment, el mestre va animar tots els estudiants i aspirants a il·lustradors a mirar el que es fa fora de les nostres fronteres per a seguir desenvolupant les nostres capacitats. També va confessar que li encantava Barcelona i que si no fos pels seus 70 anys, vindria a viure aquí. Sigui com sigui, és ben present i li estem profundament agraïts per la seva visita i la seva inspiració. Bravo Innocenti!

Escapades

2010-09-19T23:31:00.000+02:00

Abans de vacances vaig publicar dos articles al Què Fem? de La Vanguardia que encara no havia compartit al bloc. El 18 de juny va sortir aquesta escapada a Sitges, a més d'una ressenya del restaurant Taverna Can Margarit del Poble Sec. Sitges el conce bé, ja fa molts anys que hi visc, hi vaig estudiar, treballar i és la meva residència. I Can Margarit és un dels darrers descobriments per anar a menjar bo, assequible i amb bon servei a Barcelona, un lloc d'aquells amb l'encant que només els anys poden donar.
Sol, platja i bona taula per a acomiadar l'estiu, que diuen que aquest dimecres s'acaba.

Open publication - Free publishing - More vacances

Open publication - Free publishing - More restaurants

De vuelta

2010-09-14T22:04:00.000+02:00

De vuelta de mis vacaciones de Berlín, de vuelta al trabajo y con nuevos propósitos. Mucha energía, después de un mes irrepetible.

Ein Gedicht

Berlín cura sus heridas

con placas en el suelo

para perdonar pero no olvidar

y dibuja “Es tut mir leid”

en los restos del muro.

Berlín es East Side Gallery

o las paredes de Cassiopeia,

un gran lienzo,

un libro infinito,

un cuento lleno de verdad,

una fantasía de piedra, tan real como el acero

amontonado en montañas articiales

de escombros de la guerra,

como en Teufelsberg,

donde ahora juegan los niños a volar cometas

y los hombres pasan las horas mirando la ciudad

con el corazón roto más grande del mundo.

Berlín cura sus heridas,

se define, se reinventa, provoca

y no se rinde.

Como en el Tacheles,

un oasis de arte, resistencia y mariposas,

donde hay cuentos para niños

y animales de metal que hablan,

alhajas y supervivencia.

También pone tiritas en Templehof,

el aeropuerto por donde ahora aterrizan sólo patines y bicicletas

y el único zumbido es el de las risas de los niños

o las alas de ángeles de Wim Wenders.

Berlín cura sus heridas y las heridas

de sus amantes visitantes,

como en cualquier calle,

por ejemplo: Lychenerstrasse.

Berlín huele muy suave a goma quemada,

retira sus agujas pasadas

y se da cuenta,

al mirarse al espejo,

que es un hermoso

cuerpo tatuado.

En Berlín hay héroes en cada esquina.

Berlín está herido, está curado.

Berlín hiere, pero también cura.

Lídia Gázquez Olivares (Berlín, 24 de agosto de 2010)

Room Mate llega a Barcelona

2010-07-22T07:20:00.000+02:00

En el último número del suplemento "Viajar" de La Vanguardia –que salió a la calle el pasado 15 de julio– publiqué mi entrevista con Enrique Sarasola, presidente del grupo hotelero Room Mate. Sarasola nos explica su idea de hotel ideal, que está llevando a la realidad con la apertura de hoteles por todo el mundo. Apuesta por un concepto de "colega de habitación" y es por eso que les pone nombres de chico y chica a todos sus hoteles. Recientemente, ha inaugurado el Emma en el centro de Barcelona. Según Sarasola, un hotel ya no es sólo un hotel, está en un lugar céntrico y te pone facilidades para conocer la ciudad que visitas, como si fuera eso, un colega que la conoce, te la enseña y espera que lo pases lo mejor posible como anfitrión que es. Charlando con él me explicó lo práctico de su idea de las 3D: Dormir-Ducharse-Desayunar (algo que la mayoría de clientes buscan sin más en sus viajes). Además en los hoteles Room Mate el desayuno es siempre hasta las 12h, hay conexión WIFI gratis, cuidan el diseño y cada habitación es diferente (lo pude comprobar cuando me mostraron varias de las habitaciones del Emma). El grupo ya trabaja en un nuevo hotel que abrirá sus puertas pronto en la capital catalana. Esta vez será chico.

Open publication - Free publishing - More viajar

¿Para qué sirve soñar?

2010-07-21T00:08:00.000+02:00

Uno de mis dibujos, relacionados con el sueño

Hoy quiero compartir mi primer artículo publicado en el número 5 de la revista Redes para la ciencia, correspondiente al mes de julio y titulado "Para qué sirve soñar?". Podréis entender un poco mejor qué pasa mientras soñamos, el porqué de la importancia de dormir las horas necesarias cada día y los procesos que tienen lugar en nuestro cerebro en las horas de descanso. Parece ser que soñar es mucho más que soñar: aprendemos como si el sueño fuese un simulador de situaciones. No adelanto acontecimientos y os animo a que lo leáis y dejéis vuestras impresiones. ¡Felices sueños!

Open publication - Free publishing - More sueno

Codis bidimensionals: el salt dels codis de barres del paper al món digital

2010-07-20T21:23:00.000+02:00

Aquest és l'aspecte dels codis bidimensionals que podem descarregar al mòbil

Els codis bidimensionals són una nova eina tecnològica que ens ajuda a embarcar a una avió més ràpid i més fàcil, saltar-nos les cues o buscar informació concreta a Internet sobre cinemes, farmàcies o empreses. Ja no cal pedre's a la xarxa. Podem anar al gra. Els codis bidi són com una drecera digital. Páginas Amarillas o la T1 de l'aeroport de Barcelona fa temps que els utilitzen amb bons resultats.

Ara que marxem tots de vacances no està malament que ens posem al dia de maneres més fàcils per a viatjar, per exemple. En aquest reportatge, el darrer Societat 2.0 de la temporada de La Malla Tendències, emès el passat divendres 2 de juliol a la XTVL, podreu conèixer com funcionen, les utilitats que tenen actualment i les que tindran en un futur.

Mòbil, eina creativa

2010-07-06T23:11:00.000+02:00

Les instantànies per la ciutat ja són un clàssic amb el mòbil

Els mòbils cada vegada són menys un telèfon. Qui ens havia de dir que en un futur tan immediat es podrien fer tantes coses amb un mòbil? Podem explicar petites històries, la del nostre dia a dia, històries de ficció o explorar amb formats com el videoclip. En el marc del passat festival Now al CCCB, vam assistir a un taller de videoclips fets amb el mòbil i vam comprovar les mil possibilitats que ens ofereix aquesta nova eina a la societat 2.0.

Escriure aquest reportatge em va servir per adonar-me'n de les possibilitats que té el meu telèfon i les moltes que tindrà en un futur. Sense anar més lluny, Apple ja ha llençat al mercat el seu iPhone 4, que permet enregistrar pel·lícules en alta definició i fins i tot editar-les amb un software específic integrat. Mireu quines coses es poden arribar a fer amb un iPhone 4:

"Apple of My Eye" - an iPhone 4 film from Michael Koerbel on Vimeo.

En un proper post veureu també un altre reportatge relacionat amb els mòbils i és que els clàssic codis de barres fan el salt del paper al digital, fent del mòbil la seva millor manera de dur-los amb noslatres i utilitzar-los per coses tan útils com agafar un avió. És la tecnologia dels codis bidimensionals. Ara, però, us deixo amb el meu reportatge "Mòbil, eina creativa", emès el passat divendres 25 de juny al programa La Malla Tendències, per la XTVL:

El peligro de una sola historia

2010-06-24T19:03:00.000+02:00

El peligro de una sola historia. Así es como titula la escritora nigeriana Chimamanda Adichie su conferencia del TED, que hoy me gusta compartir con vosotros. Soy una admiradora de la labor y de las conferencias y charlas del TED (Technology, Entertainment, Design), una organización sin ánimo de lucro que recoge las ideas "que vale la pena difundir" de la mano de personalidades del mundo del arte, la tecnología, la ciencia, etc. Diferentes ámbitos se dan cita, se comprten y se ponen en común ideas, se aprende muchísimo sólo con escuchar. Y además ahora no hace falta asistir presencialmente, porque todo está en la red: bendita sea!

Ya compartí un día una de las conferencias del TED de Isabel Allende, y hoy le toca a otra escritora: Chimamanda Adichie. Será que yo también soy un poco contadora de historias? Lo que sé seguro es que soy "escuchadora de historias". Creo que es algo muy humano: así nos divertimos, así aprendemos y mantenemos nuestra memoria.

Pues bien, Adichie era toda una desconocida para mí, pero a partir de esta conferencia, sus libros estarán pronto en mi estantería de pendientes de lectura. Aquí, nos cuenta cuál es el peligro de escuchar una sola historia. Con un poco de curiosidad, podremos pasar de ver en 2D a ver en 3D, si me permitís la metáfora. No quiero extenderme porque quiero que veáis la conferencia, que es lo que realmente importa. Sólo me gustaría decir que es muy bonito contar historias y que quizás todos tengamos nuestras preferidas, aquellas que nos gusta escuchar una y otra vez, leer una y otra vez. El peligro es que éstas invadan demasiado nuestra realidad. Así que me apunto a escuchar nuevas historias, a conocer y a aprender. Como he aprendido con Chimamanda Adichie y me anima a seguir haciéndolo. Just listen!

Nostàlgia analògica, una paradoxa digital

2010-06-19T20:12:00.000+02:00

Una de les meves darreres instantànies amb Harinezumi

El retorn a l’estètica super8, a les polaroid, pel·lícules, videoclips o fotografies fetes amb el mòbil, toy càmeres... El retorn a l’espontaneïtat és una tendència que va guanyant terreny en l’era digital. Visitem un taller de videoclips fets amb el mòbil, parlem amb els distribuïdors de la Harinezumi i amb experts en multiplataformes. Explorem el per què de l’explosió dels nous formats audiovisuals.

Divendres 4 de juny vam emetre a La Malla Tendències a la XTVL, aquest reportatge. Sembla ser que en un món de perfecció tècnica i tecnològica, resulta que el valor afegit serà la part més emocional de les coses. Estarem vivint una contrarrevolucio tecnològica? Tot va tan de pressa...

Sincerament, i és com sempre, els efectes especials mai m'han cridat especialment l'atenció si no són una eina per a justificar o fer créixer un contingut, un missatge. Per això em va fascinar escriure aquest guió. La bellesa buida mai m'ha dit res, tot i que al principi ens pugui arribar a seduir. Però ja no segueixo perquè seria ficar-me en conceptes d'estètica i no acabaria mai. Però parlant de tot això, del que és la bellesa, un concepte tan subjectiu, sempre recordo la famosa escena de la bossa de plàstic d'American Beauty (Sam Mendes, 1999), –una obra mestra– que ens va molt bé per enllaçar al tema dels nous formats audiovisuals:

Sigui com sigui, tornem a obrir els àlbums de fotos antigues, de quan érem petits i en les nostres fotos i vídeos actuals busquem allò tan especial que tenien aquelles. La nostàlgia analògica no és més que una altra paradoxa de l'entorn tecnològic que ens ha tocat viure o serà que no suportem el vertigen d'aquesta velocitat?

Atmosphère. Encant francès

2010-06-18T00:29:00.000+02:00

Fotografia de eltenedor.es

Ja fa unes quantes setmanes que vaig anar a sopar al restaurant Atmosphère de Gràcia. Petitet, encantador, romàntic, com tret d'un conte o una pel·lícula. Però no us sembla graciós que estigui en un raconet del carrer Venus?

Aprofito per ampliar les informacions en format interactiu en aquest ciberespai. Com veureu a la ressenya, el nom del restaurant surt d'una pel·lícula francesa. El seu propietari, Christian Vigne, després de donar-li moltes voltes, va recordar la cinta "Hotel du Nord" de 1938, on el protagonista li diu a la seva parella en el film que ja n'està fart i que vol canviar d'atmosfera. No és estranya aquesta relació amb els clàssics del cinema, ja que cada nit s'hi projecten pel·lícules antigues en blanc i negre. Sí, un toc del tot bohemi. I aquí l'escena de la pel·lícula:

Aquesta ressenya va ser publicada tot just divendres passat, 11 de juny al Què Fem? de La Vanguardia. I avui divendres, 18 de juny, publicaré la ressenya d'una gran troballa de Poble Sec: la Taverna Can Margarit i un reportatge sobre la costa de Barcelona, amb escapada a Sitges inclosa. Ben aviat al bloc. Que vagi de gust!

Open publication - Free publishing - More restaurant

Entre copes. Tast de vins a Barcelona

2010-06-17T23:37:00.001+02:00

Avui la cosa va de vins. Com ja us vaig anunciar en el darrer post, el passat divendres 4 de juny vaig publicar al Què Fem? de La Vanguardia aquest tema de portada "Entre Copes" que ha volgut mostrar alguns dels llocs més importants de Barcelona on anar a fer un tast de vins. És evident que no vaig poder parlar de tots, com sempre, en els mitjans, l'espai i el temps són una limitació, però per això existeixen eines tan útils com Internet, on podem acabar d'informar-nos i d'informar. Per això volia destacar alguns llocs que no vaig poder incloure com per exemple, Bouquet d'Aromes o Vinya-Roel.
D'aquesta magnífica experiència n'han nascut d'altres, com un nou tema sobre gastronomia que estic preparant i una escapada amb dues amigues periodistes, tan apassionades com jo o més per la gastronomia. Aviat marxarem a la Rioja perquè una d'elles va tenir el gran detall de regalar-nos aquest viatge, que de ben segur serà tota una experiència, com la dels proragonistes de la pel·lícula Entre Copas (Sideways, 2004). Elles són les responsables del bloc de cuina Yo me lo guiso, yo me lo como, on ara també m'agradaria col·laborar de forma regular. De moment, podeu veure el meu primer post sobre el taller "Música entre fogones". Us recomano que els visiteu, tant el taller com el bloc. Valen la pena.

D'altra banda, aprofito per donar les gràcies al Jordi Play, per les precioses fotografies que va fer per al reportatge a Monvínic, a la meva amiga Raquel Rodíguez i tots els figurants que van participar a la sessió de fotos del tast i a tots els sommeliers i professionals del món del vi que apareixen al reportatge i que l'han fet possible. I no em vull oblidar de la Rita Peré, la coordinadora del suplement, per confiar sempre en mi.
A escriure, a llegir, a brindar, a gaudir! Salut!

Open publication - Free publishing - More vins

Fem unes tapetes al Born?

2010-06-01T23:56:00.000+02:00

El passat 14 de maig es va publicar al Què Fem? de La Vanguardia la meva darrera ressenya sobre restaurants. Parlem del Bar del Pla, un racó per a fer un mos qualsevol dia que us volgueu perdre pels carrerons del Born.

Què fem abans/després?

El Born és un barri ben viu a totes hores. La situació del Bar del Pla és privilegiada i té diferents llocs per a visitar ben a la vora, com ara el Museu Picasso o el Disseny HUB Barcelona, un centre i laboratori adreçat a promoure el món del disseny, al mateix carrer Montcada, on podreu visitar diferents exposicions. I mai no em canso de Santa Maria del Mar, un dels temples més bells i amb més història de la ciutat.

Aquest divendres 4 de juny, el tema de portada del Què Fem? també el signaré jo. Espero que li feu un cop d'ull i que en gaudiu. La cosa va de vins...

Open publication - Free publishing - More restaurant

La càmera m'estima

2010-06-01T23:18:00.000+02:00

El passat 21 de maig es va poder veure a La Malla Tendències i per la XTVL, el reportatge Tecnologies mòbils: del vinil a l'Spotify, que signa la meva companya d'equip de guionistes, Anabel Herrera. Em feia il·lusió compartir amb vosaltres aquesta excel·lent peça que parla de l'evolució de les noves tecnologies en el nostre estil de vida i en una societat en permanent canvi. La model del principi i el final és una servidora. No podien haver escollit una millor víctima de les tecnologies per a il·lustrar el reportatge... ;)

Si les parets parlessin...

2010-06-01T22:55:00.000+02:00

Foto: Paola de Grenet

Fins al 27 de juny esteu a temps de visitar Domestic, un projecte expositiu a l'Espai Cultural Caja Madrid de Barcelona, que combina l'art de la fotografia amb les ciències socials. El passat 17 de maig es va emetre a La Malla Tendències i per la XTVL aquest reportatge sobre la mostra. Vam tenir l'oportunitat de parlar amb les dues comissàries Silvia Omedes i Ariana Rinaldo, amb el responsable del guió expositiu, l'antropòleg Roger Canals i alguns dels artistes responsables d'una de les instal·lacions, bonitacamara.com (podreu conèixer més coses sobre ells en un altre reportatge que emetrem divendres, sobre nous formats audiovisuals).

Domestic és una idea original de la Fundació Photographic Social Vision.

Una bona oportunitat per picar a la porta de casa nostra, des d'un punt de vista introspectiu. Val la pena treure-hi el cap.

Medi ambient i societat de la informació: pros i contres

2010-05-12T00:33:00.000+02:00

Internet és una finestra oberta al món. La sensibilització dels problemes ecològics és un tema que cada vegada es té més en compte als mitjans de comunicació, a les produccions audiovisuals i ara també, a la xarxa. Científics i realitzadors ens donen una visió de com es tracten i com haurien de tractar-se els temes de medi ambient a documentals, reportatges, blocs o pàgines web. Tota la informació és al nostre abast, ara més que mai.

Amb aquest motiu, el 19 de març es van celebrar al Cosmocaixa unes jornades dedicades a parlar sobre el medi ambient i mitjans de comunicació. El passat divendres, 7 de maig es va emtre a La Malla Tendències aquest reportatge sobre les jornades. Vam parlar amb alguns dels seus responsables com el Doctor en Física, Michele Catanzaro o el realitzador Juan Gamero.

El fet és que tots podem posar el nostre petit gra de sorra. Si no, visiteu algunes iniciatives interessants que vaig conèixer en el marc de les jornades, precisament relacionades íntimament amb la xarxa i les noves tecnologies, com elsteusobjectius.cat o Petites idees per garantir un gran futur.

Quina és la responsabilitat dels mitjans de comunicació i els seus actors a l'hora de sensibilitzar la societat sobre els problemes ecològics? I la del públic i la societat com a consumidora d'aquests mitjans?

Com n'aprenc amb tu!

2010-05-11T00:23:00.000+02:00

Algú va dir que "els deixebles són la biografia del mestre". Aquesta és una frase que encara no sé si és veritat, però en el cas invers, és a dir, en el meu cas com a deixeble, sí que puc dir que els mestres que m'han marcat són pilars fonamentals de la meva biografia. I pel que fa al meu amor per les lletres i per aquest instint d'escriure, hi ha quatre dones que són un referent per a mi, per haver-me donat eines i la confiança necessària per seguir endavant. Elles són la Fina Aragonès, una mestra d'infància que sempre portaré al cor, l'Ana Valero, ja en la meva adolescència; en l'edat adulta, una d'elles és la Laura López, que sap encomanar la seva passió per la poesia fora i dintre de les aules de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, i finalment, la Cèlia Sánchez-Mústich, a qui no fa tant que conec. I és que ara fa escassament un any, amb el meu poemari acabat, necessitava algú que en fes una revisió literària i ella va accedir davant la meva gosadia de demanar-li ajuda. Aquest treball va rebre la seva empenta i espero que algun dia pugui ser publicat d'alguna manera. Si això mai és possible, serà gràcies a la seva ajuda.

El passat 29 d'abril la Cèlia va rebre el prestigiós premi Serra d'Or de la crítica pel seu poemari "A la taula del mig". Des dels píxels i els caracters del meu humil bloc, només em resta felicitar-la perquè és una poeta 10 i el que és més important, una persona 10, amb qui arran de la meva impulsivitat hem fet amistat. El darrer dia que vam anar a fer un "xino" li vaig dir: "Cèlia, com n'aprenc amb tu!" i ella em va contestar: "Ai, què et penses? Que jo de tu també n'aprenc!". Potser aquesta és la senzillesa que marca la diferència d'un bon mestre, mentre filosofem i riem sobre les coses de la vida, ben arrelades a la nostra passió compartida pels versos. Serà veritat que els deixebles formem part de la biografia del mestre, com deia aquell? M'atreveixo a afegir que en el cas dels bons mestres, sí. Si més no, per a mi ja és un honor mantenir amb ella aquesta complicitat literària i personal.

I no puc acabar el post sense citar un dels meus poemes preferits del seu llibre premiat.

L'enhorabona, Cèlia!

Progressió

L'home culte

em parlava de la bellesa de l'Amazònia,

de l'amor en la literatura,

de la guerra del Pacífic,

dels miracles segons la ciència.

L'home savi,

de la guerra,

dels miracles,

de la bellesa,

de l'amor.

L'home

em va fer l'amor i la guerra.

Va ser aleshores,

que vaig aprendre a fer miracles

per tal d'arreplegar, d'un sol braçat, tanta bellesa.

Cèlia Sànchez-Mústich, des del seu poemari "A la taula del mig"

Polipoesia, el gènere en estat creixent

2010-04-27T20:36:00.000+02:00

Poema visual de Joan Brossa

La poesía es un arma cargada de futuro

Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
como un pulso que golpea las tinieblas,

cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades.

Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.

Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.

Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.

Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.

Gabriel Celaya

Sant Jordi és un dels millors dies de l'any. Això de passejar sota el sol (o sota la pluja), entre llibres i roses és una gran festa de la qual em sento orgullosa de formar-ne part, un luxe. I en motiu d'una data tan assenyalada, a La Malla Tendències, que s'emet cada divendres a la nit, el passat 23 d'abril, vam dedicar una edició especial per la diada. I m'agrada començar l'entrada amb dues referències inevitables quan parlem de poesia com a acció, el poemes de Joan Brossa i Gabriel Celaya.

Tots els continguts del programa van girar entorn de la festa i jo vaig encarregar-me de la secció Nous Creadors. El tema escollit va ser la polipoesia. El gènere poètic explora amb aquest plantejament de fusionar-se amb diferents àmbits i disciplines, noves possibilitats, com diu l'Ester Xargay, properes a la sinestèsia.

No cal dir que em va apassionar redactar aquest reportatge, conèixer la poeta i videoartista Ester Xargay i parlar amb el meu vell amic i poeta Joan Duran. També agraeixo la col·laboració de la amiga i escriptora Cèlia Sánchez-Mústich. Però no vull deixar de donar-li les gràcies també al nou muntador, l'Iñaki Antuñano, que va fer un treball d'edició excel·lent, aportant dosis de creativitat que, sens dubte, van fer créixer el reportatge.

Convit a la reflexió

2010-04-27T19:47:00.000+02:00

El passat divendres 16 d'abril, es va emetre a La Malla Tendències, dins la secció Nous Creadors, aquest reportatge sobre la plataforma GlobalizArte, que treballa a Barcelona amb accions d'art i activisme. Us deixo el text del poeta surrealista Antonine Artaud que van llegir durant la seva acció al passeig de Gràcia i el reportatge. GlobalizArte continua treballant per a convidar els ciutadans a la reflexió.

No podemos vivir eternamente rodeados de muertos y de muerte.
Y si todavía quedan prejuicios hay que destruírlos.
"El deber"
digo bien
"EL DEBER"
del escritor, del poeta, no es ir a encerrarse cobardemente en un texto, un libro, una revista de los que ya nunca saldrá, sino al contrario salir afuera
para sacudir
para atacar
al espíritu público
si no
¿para qué sirve?
¿Y para qué nació?

Antonin Artaud

Cosas que se pueden hacer con un periódico y una cartulina viejos

2010-04-25T00:25:00.000+02:00

La luz,

rompiendo moldes,

admite heridas,

guerras, mentiras, secretos,

advierte un sacrificio total,

cuestiona el Paraíso Pirata, único e irreversible,

pide volver a empezar,

busca una respuesta en el país

de los adultos.

Balas erráticas se lanzan

(y),

en lugar de tragar,

causan rosas y cariño.

La luz luchará.

Generació Y, joves contemporanis

2010-04-16T00:08:00.000+02:00

La Malla Tendències va emetre el passat divendres 9 d'abril en la secció de Societat 2.0 aquest reportatge que vaig escriure sobre la Generació Y, una etiqueta, que com veureu, s'està popularitzant per a descriure els joves contemporanis, aquells nascuts als anys 80. Vam parlar amb José Luis González, el director d'una nova revista feta i enfocada als membres d'aquesta generació: equismagazine.es. Amb iniciatives com aquesta es mostra com en són de creatius els joves d'avui, quines inquietuds tenen i les ganes de fer coses i fer-les bé. Des d'aquí, molts ànims amb aquest projecte, que va néixer tot just el mes passat i que és un caramel. Sexe, feina, crisi, cultura... són només alguns temes tractats des del punt de vista de la generació Y i per a la generació Y a les pàgines digitals de la publicació.

Sempre ens crida l'atenció parlar de generacions perquè inevitablement la nostra memòria es dispara i ens porta a aquells fets que ens han marcat, tant històrics, culturals o socials. Ens agrada recordar quina música escoltàvem a l'adolescència, quins programes i sèries de televisió ens mantenien enganxats al sofà, les joguines que tothom tenia o els esdeveniments que vam seguir als mitjans de comunicació i que van representar un canvi en les nostres vides. Tot això acompanyat de sentiments de nostàligia i amb bones dosis d'humor. No ens agrada posar etiquetes però és cert que existeix una memòria col·lectiva i és un bon exercici posar-la en pràctica. Aquí us deixo el reportatge. En el meu cas, si m'hagués de sentir identificada amb alguna d'aquestes "generacions", em sentiria una mica entre la generació X i la Y, crec que tinc una mica de cadascuna. I vosaltres? Us sentiu identificats amb alguna d'aquestes etiquetes?

Suerte o talento?

2010-04-09T20:55:00.001+02:00

Tot ravalejant, vaig tastar...

2010-04-07T23:01:00.001+02:00

Jo ravalejo, tu ravaleges, ell ravaleja... Darrerament ravalejo moltíssim. No em queda més remei. Però de gust! Tant com per assistir al rodatge de diversos videoclips fets amb el mòbil al barri, –això potser us ho explico en un proper post– o descobrir propostes de restaurants especials, com el Marmalade, la meva darrera ressenya al Què Fem de La Vanguardia.

Mostra de la gelatina de gin tònic

A continuació podreu llegir quines són les armes de seducció d'aquest local, però aprofito per a fer-vos dentetes i explicar-vos l'anècdota "off the record" d'haver-hi anat a sopar. Després d'entrevistar el xef, vaig descobrir que una de les coses que sap fer i que no tenen a la carta és: la gelatina de gin tònic! Bé, la poden preparar per a events especials, demanant-la prèviament. Desconeixia aquesta recepta inèdita per al meu paladar i vaig tenir el gust de poder-la tastar. Des d'aquí gràcies a l'equip del Marmalade, un restaurant ple de "trampes", en forma de còctel, tapes o racons íntims, a les quals us animo a caure, amb banda sonora inclosa... ;-)

Els guerrillers de l'art no es rendeixen (III)

2010-04-07T22:20:00.000+02:00

El final de la trilogia dels Guerrillers de l'art acaba amb aquest reportatge que vaig escriure sobre el col·lectiu Influencers o Eva i Franco Mattes, també anomenats 0100101110101101.org. Una parella d'artistes del tot singulars. Els vam entrevistar al parc de les Tres Xemeneies al Paral·lel barceloní en el marc d'una acció del festival Influencers, que ells organitzen, entre bicicletes tunejades. Us convido a mirar el reportatge que es va emetre el passat divendres 2 d'abril a La Malla Tendències. Divertits i valents, aquests artistes viuen a Brooklyn (NY) i han tingut la gosadia de realitzar projectes crítics amb el Vaticà o Nike i han fet performance a Second Life. Aquí ho podreu veure amb detall. No serà ni el primer ni l'últim treball sobre art i activisme, un tema que m'interessa especialment. Ja n'estem preparant un altre sobre un col·lectiu més petit de Barcelona que treballa amb uns objectius propers a la filosofia dels "guerrillers" que heu anat veient durant aquestes setmanes.

El Toc de Gràcia. L'espurna de la senzillesa.

2010-04-01T01:38:00.000+02:00

És un plaer anar descobrint racons de Barcelona, passar una vetllada en bona companyia i bona cuina i a més parlar-ne al Què Fem? de La Vanguardia. Què més es pot demanar? Aquesta és la meva segona ressenya sobre restaurants de la ciutat al suplement, publicada el passat divendres 26 de març. Gràcia és un barri que sempre m'ha cridat l'atenció i ja he caçat un parell de restaurants que m'agraden. Aquest és el primer, el Toc de Gràcia. Properament compartiré un altre del barri, un xic més sofisticat, a les pàgines de la publicació, i per descomptat, en aquest petit espai. Abans o després? Anar al cinema, al teatre o potser escoltar com us expliquen un conte... Més, properament a les pàgines del suplement dels divendres. De moment, ens quedem aquí, amb el gust de les coses senzilles.

Fora rellotges... i bon profit!

2010-04-01T00:04:00.000+02:00

El passat divendres 26 de març vaig publicar el meu segon tema de portada al suplement Què Fem? de La Vanguardia. Amb el títol "Cuina ininterrompuda. Entaular-se sense mirar el rellotge", aquest reportatge parla de les variades possibilitats gastronòmiques de Barcelona, combinant l'oferta d'oci i cultura de la ciutat, sense renunciar a escollir un bon restaurant limitats pel temps. Fem un recorregut per diferents barris i zones, tot visitant locals per a tots els gustos i butxaques i amb la particularitat de poder menjar a qualsevol hora. Arrossos, carns, peixos, tapes, delicatessen; esmorzar, fer un brunch, un vermut, un berenar o tot a la vegada, sense l'esclavitud del rellotge. Un text acompanyat de les fotos de Jordi Play que ha encertat de ple amb el plantejament i el concepte a nivell d'imatge.

Els guerrillers de l'art no es rendeixen (II)

2010-03-22T21:43:00.000+01:00

Avui també comparteixo la segona part de la trilogia dels guerrers de l'art que vam realitzar al Festival The Influencers al CCCB. Aquesta vegada és el torn de parlar dels Critical Art Ensemble. Com ja vaig comentar en la primera part, es tracta d'un grup d'artistes que treballen des de l'any 1987 amb projectes entre l'activisme i la investigació científica amb creativitat i ironia. Les seves accions políticament incorrectes els han costat problemes amb la llei. Va ser tot un plaer xerrar amb Steve Kurtz, un dels seus fundadors, que va ser arrestat per l'FBI acusat per bioterrorisme. Va guanyar el judici l'any 2008, després de 4 anys de lluita i amb el suport d'artistes d'arreu del món. L'activitat del grup continua i Kurtz ens dóna les claus de la seva tasca. Podeu veure més al web del nostre programa, La Malla Tendències, que produeix Minifilms i Canal Blau i distribueix la Xarxa de Televisions Locals de Catalunya.

Sommeliers: col·leccionistes d’olors, venedors de felicitat

2010-03-22T20:04:00.000+01:00

El saló Alimentària 2010 ha obert les seves portes. Del 22 al 26 de març Barcelona és l’epicentre dels productes gastronòmics internacionals. Els vins també són protagonistes gràcies al saló Intervin o Vinorum. Els esdeveniments del sector centren la seva atenció en el producte i la cuina. Però, i la sala? Reivindicar el servei potser és una qüestió pendent per a les grans ocasions. La figura del sommelier n’és una peça clau, una figura associada al tòpic romàntic del plaer dels sentits. Tanmateix, darrere de l’ofici hi ha un sacrifici que pocs coneixen. Alguns dels millors sommeliers de Catalunya desmitifiquen el seu món i parlen amb devoció de la seva feina en aquest reportatge, publicat el passat divendres, 19 de març al suplement Què Fem? de La Vanguardia.

Lluny ja del mite, en realitat, aquesta professió és molt pràctica i de proximitat amb el client: una feina on es fusionen perfectament la màgia dels sentits i el servei directe amb un client que cerca sortir satisfet de taula. Fer créixer un plat i el plaer d’un àpat a través del vi és a l’abast de tothom, sempre i quan ens deixem aconsellar i mimar per aquests col·leccionistes d’olors, venedors de felicitat...

Val a dir que em sento orgullosa de compartir avui el meu primer reportatge de portada a aquest excel·lent suplement. Gràcies a la Rita Peré i el David Campos i a totes les persones que m'han ajudat a realitzar-lo, també molt especialment als sommeliers que hi apareixen: Judith Cercós, Roger Viusà, Balbina Garcia, David Expósito i Joan Lluís Gómez.

La primavera arriba entre versos

2010-03-21T22:13:00.000+01:00

Avui, 21 de març, és el Dia Mundial de la Poesia, declarat oficialment per la Unesco. I ha coincidit amb l'arribada de la primavera! En tot el territori català s'hi han celebrat diferents actes. Jo he enfilat fins al Retiro, on estava programada la celebració a Sitges. L'acte no ha decebut. Màrius Sampere i Teresa Colom han llegit poemes, amb la intensitat a la qual ens tenen acostumats.

Però m'agradaria apuntar com m'ha tocat la intervenció de Dina Barkane (Letònia) i Silvana Fretes (Paraguai), residents a Sitges i integrants del programa de "parelles lingüístiques" del Consorci per a la Normalització Lingüística de l'Alt Penedès i el Garraf. Les dues han llegit el poema de Jordi Pàmias, escrit per a commemorar aquest dia, en les seves llengües maternes: el letó i el guaraní. L'emoció que transmetien amb la seva veu m'ha fet pensar en la càrrega de significats que té cada llengua i que trascendeix qualsevol dels seus aspectes formals o tècnics. La riquesa i la força de cada llengua és única i ens pertany a tots d'alguna manera. Les llengües són un patrimoni humà i n'hauríem de tenir cura. He llegit orgull, enyorança i plaer en els seus ulls en el moment de la lectura, primer per presentar-se i fer els agraïments en català i després per poder-se expressar amb la seva llengua tan lluny de casa.

Música, dansa, versos, veus imponents com la de l'actor Fernando Guillén amb el poema "Una cesta de erizos" de Manuel Rivas... han completat l'acte, conduït per l'escriptora, amiga i mestra Cèlia Sánchez-Mústich.

I si mai dic poemes, vull fer-ho com la Teresa Colom, tota una referència. Aquest poema ha arrencat aplaudiments i remogut ànimes. De ben segur.

"En la quietud de l'Àrtic comencen a cruixir molècules d´aigua.

Belugues esberlen la crosta que les separa de l'aire

fins que l'hivern forçós les tapia.

Tenen el temps comptat per trobar la bretxa

on l'ós blanc, afamat, espera.

Les belugues el perceben. Atrapades,

emergeixen, un cop i un altre, repartint-se el patiment.

L'ós té més possibilitats si se centra en una

i quan, mig descarnada, la treu de l'aigua a ella li queda tot clar.

La ment és el predador que ens aguaita

i és la primavera que desfà el gel,

un ós famolenc com la fragilitat del nostre ànim

en un món que no perdona els ferits.

Sentim les seves ungles.

Ens foraden en dies qualsevol sense acabar amb nosaltres.

Som belugues a les quals mai arriben a treure de l'aigua

però algunes perden l´esperança

i res no ens queda clar."

Teresa Colom, des del seu poemari "On tot és vidre"

Saber perder

2010-03-13T02:58:00.000+01:00

"El deseo trabaja como el viento. Sin esfuerzo aparente. Si encuentra las velas extendidas nos arrastrará a la velocidad de vértigo. Si las puertas y las contraventanas están cerradas, golpeará durante un rato en busca de las grietas o ranuras que le permitan filtrarse. El deseo asociado a un objeto nos condena a él. Pero hay otra forma de deseo, abstracta, desconcertante, que nos envuelve como un estado de ánimo. Anuncia que estamos listos para el deseo y sólo nos queda esperar, desplegadas las velas, que sople su viento. Es el deseo de desear."

Con un comienzo así, esta obra promete. Y es que, oír hablar a David Trueba es un lujo. Un ejemplo de intelectual completo, de empatía, solidaridad y cultura en sentido pleno. Lo pudimos escuchar sólo hace unas semanas en el Caixaforum de Barcelona. El autor participó en el ciclo "Narrar en l'era de la imatge", con su conferencia: "Literatura o cinema: contradiccions i coincidències". Allí estuvimos mi amiga y yo, riendo con él, escuchándole atentamente, emocionándonos con él.

Hay que saber perder. Eso es lo que dicen y lo que han dicho sobre este libro, que de las derrotas se aprende. Y es cierto. Pero ¿y qué me decís de mantener las victorias? Cualquier amistad de las de verdad es una victoria. Y mi tesoro, mi amiga, es una de mis grandes victorias. Espero no perderla nunca. Ayer me regaló este libro y espero mantenerla por muchos años, para que cuando haga falta, me ponga los puntos sobre las íes y me recuerde también lo importante de saber perder.

Women and their tales of passion

2010-03-09T22:53:00.000+01:00

Feia dies que volia compartir aquesta conferència del TED. La vaig veure al bloc d'una artista que he descobert recentment, Belen Islas, –gràcies a aquesta meravella quotidiana que és Internet i les xarxes socials–, i he de dir que em va commoure. Isabel Allende és i serà per mi una referència. D'adolescent em vaig enganxar a això de llegir històries a través de les seves novel·les. A més de ser, a parer meu, una gran escriptora capaç de parir milers d'universos i personatges amb una imaginació immensament fèrtil, és una gran dona, compromesa amb les seves idees.

Les dones som animals de fortalesa, de creativitat. I ens mou una força que Allende explica molt bé en aquesta conferència: la passió. Ahir va ser el Dia Internacional de la Dona Treballadora i tinc l'excusa perfecta per vincular al post d'avui la seva conferència.

Energia femenina, contes ben reals de passió... Només em queda dir-vos que cal seguir pencant i lidiant. I sí, després d'ecoltar-la una arriba a la conclusió que val la pena tenir un precepte nascut des de la llibertat més absoluta: "Make your life a tale of passion".

Els guerrillers de l'art no es rendeixen (I)

2010-03-02T00:33:00.000+01:00

Fa cosa d'un mes vaig anar per primera vegada a Influencers al CCCB, un festival d'art contemporani que se celebra a Barcelona des del 2004. Els artistes que hi participen són com una mena de "superherois de la cultura", que utilitzen els seus “superpoders” per a canviar el món. Artistes que treballen incansablement fora dels circuits del mercat de l’art. I els seus "superpoders" són ni més ni menys que les noves tecnologies, les accions al carrer, els entorns virtuals, les xarxes socials, les enganyifes més divertides, la intervenció en software i en programació... I amb objectius diversos com la investigació o la irreverència, però amb un denominador comú: la crítica. Protestar, queixar-se, però aixecant la veu i jugant-se-la fins al final. I amb ironia.

Allà vaig conèixer la tasca de col·lectius com The Yes Men, que suplanten identitats d'executius de grans corporacions i s'inventen conferències a grans esdeveniments per dir la seva... També els Critical Art Ensemble, que amb Steve Kurtz, un dels seus fundadors, han treballat en projectes molt arriscats i fins i tot van embrancar-se en una lluita judicial que va durar quatre anys, després que l’FBI confongués la seva investigació científica amb bioterrorisme. I encara vull esmentar els directors del festival, Eva i Franco Mates, el col·lectiu 0100101110101101.org, que també van ser tan valents de desafiar empreses com Nike o institucions com l’Església Catòlica. En aquest reportatge, que es va emetre el passat divendres a La Malla Tendències, us en fem un resum. Aquest només és l’inici de la trilogia de reportatges que anireu veient al bloc en els propers dies i que veureu també al programa.

Per això us deia en un post anterior que crec fermement que l’art pot canviar el món. La tasca d’aquests artistes n’és una bona mostra. Ens ensenyen com l’art pot ser una acció que té uns efectes físics, mentals, socials, fins i tot legals. Tots els límits queden desdibuixats. Art i activisme tenen molt més en comú que la seva primera lletra. Picasso va dir una vegada: “L’art és la mentida que ens acosta a la veritat”. Com sempre, el mestre, tenia raó: aquests “mentiders” criden veritats i les escampen com ningú amb les noves eines de la nostra societat de la informació. Deixeu-me fruir i compartir amb vosaltres el què ha estat per a mi una gran descoberta. Qui va dir que tot estava inventat?

Relacions tempestuoses i el futur dels mòbils i la TV

2010-02-22T20:30:00.000+01:00

Imatge extreta de http://bobafettucini.wordpress.com/

No us crida l'atenció la relació tempestuosa entre Google i Apple? La lluita entre els dos monstres es concentra en el desenvolupament de tecnologies mòbils, en software i dispositius, cadascú amb el seu (iPhone vs Nexus One) i ben aviat amb els Tablet PC, ja que Google està pensant en llençar enguany el seu propi al mercat, després que Apple presentés l’iPad. Però aquí no acaben les hostilitats, la guerra serà llarga. Aquest ha estat el tema amb el que es va obrir la nova edició del Novatec, suplement de noves tecnologies de La Vanguardia, publicat el passat dijous 18 de febrer de 2010. Els altres temes de la publicació van ser les novetats presentades al Mobile World Congress 2010, celebrat la passada setmana a Barcelona i l’apagada analògica, que serà definitiva el proper 30 de març. A partir d’aquesta data només podrem veure la TV en format digital. Estem tots preparats?

La guerra entre Google i Apple em sembla del tot emocionant. He de dir que tinc el cor dividit. Sóc una addicta als productes d’Apple i alhora no puc viure sense el gmail i les possibilitats de treballar a través de l’anomenat cloud computing o núvol en xarxa, que m’ofereix Google. I vosaltres de qui sou: de Google o Apple? Qui guanyarà i en quina batalla? Facin les seves apostes...

Del Reciclatge al ReciclARTge

2010-02-09T00:59:00.000+01:00

Si us acosteu al carrer Provença 181 de Barcelona, podreu veure l'exposició "Room 181" de Bel&Bel i Dada Flor fins al 20 de febrer. Carles i Jesús Bel, el duet creatiu Bel&Bel, i la Marta Arnau de Dada Flor han unit les seves forces i la seva creativitat en aquesta mostra on es pot veure la combinació d'obres d'art que utilitzen materials reciclats com a matèria primera. I és que són cada vegada més els artistes que reutilitzen objectes i deixalles per a fer volar la seva imaginació. Però també existeix una conscienciació sobre l'impacte que les escombreries tenen al medi ambient.

Bel&Bel treballa des de fa molts anys amb la Vespa i el 600 i han creat objectes nous des d'objectes fetitxe, com són aquests llegendaris productes. Del 600 ha nascut el sofà 600 i de la Vespa, el seient Vespa. Potser ells no s'ho esperaven però han obert un camí artístic interessant i han despertat l'interès internacional per la seva obra. I vet aquí que la Marta Arnau, companya d'estudis de Belles Arts dels dos Bel, ha casat aquests objectes amb el seu particular art, l'art floral, en aquesta exposició. Des de Dada Flor, la botiga i sala d'exposició on posa al servei de tothom les seves idees, també treballa amb materials reciclats i combina metalls, fustes o fins i tot, tecles d'ordinador per inventar el regal ideal. Peces del tot úniques.

Aquests són només uns exemples del ReciclARTge, aquesta tendència que tot i que no és nova, s'imposa en els nostres temps. Festivals i associacions com DRAP ART, ben consolidats a Barcelona, demostren que hi ha una alternativa artística per a les muntanyes de deixalles que acumulem a l'entorn en el nostre dia a dia. Vaig assistir a l'última edició del festival, que es va celebrar el passat mes de desembre al CCCB. L'esdeveniment no és només una gran exposicó d'artistes de qualitat nacionals i internacionals, també hi ha un mercat de productes on es poden comprar des d'arracades fins a bosses confeccionades amb materials reciclats. A més, es fan activitats paral·leles i una de les que em va cridar més l'atenció va ser el taller de creació poètica Collage de la paraula de Paloma Rodríguez. Els participants havien d'escriure els seus poemes a partir de retalls de paper de diari. Una de les poetes em va deixar fotografiar algunes de les seves composicions. Em van al·lucinar els resultats d'aquest repte.

De tot això en parlem a aquest reportatge, que vaig escriure la setmana passada i que es va emetre el passat divendres a La Malla Tendències.

L'art obre camins per canviar el món, fins i tot físicament, cada vegada n'estic més segura. Ja us diré per què, però això serà en un proper post.

Jugant amb els Hilton Brothers

2010-02-02T09:26:00.000+01:00

"...los Hilton Brothers son un gran ejemplo de bipolaridad bien entendida, unos géminis de ficción que saben que para construir hay que destruir previamente", així és com acaba Alaska el seu article al catàleg de presentació de "Mistaken Identity" ("Identitat equivocada") dels Hilton Brothers, una exposició que es va poder veure l'any passat a la Casa Encendida de Madrid i que ara podem gaudir a l'Espai Cultural de Caja Madrid a Barcelona, fins al 29 de març.

Nosaltres, l'equip de La Malla Tendències, hi vam ser i vam fer un reportatge sobre l'exposició i sobre els artistes, els Hilton Brothers, aquest duet siamès de dues bones peces, units amb cordó umbilical a la seva obra: Christopher Makos i Paul Solberg. Encantadors, "artistíssims", divertits, gamberros i únics, van fer-nos gaudir amb l'entrevista però també ens van fer patir una mica a l'hora d'enfocar l'edició del reportatge, fent honor a la seva trencadora creativitat i fent-nos partíceps d'ella, reptant-nos a construir un reportatge del tot diferent. El repte es va fer molt més gran en decidir fer el reportatge sense veu en off. Sigui com sigui, el resultat crec que és prou satisfactori, gràcies al magnífic equip de direcció: la Cristina Sáez i el Ramon Balagué i el fantàstic càmera i muntador, Egoi Suso. Sense ells, sense aquest equip jove que tenim a La Malla, no hauríem superat aquest repte.

Per la meva part, com a guionista, em vaig sentir molt còmoda xerrant amb aquests dos "americans europeus" com els vaig "batejar" enmig de la conversa. Fins i tot, després d'assistir al taller per a joves artistes que van donar i on els vaig ensenyar la meva Harinezumi 2, que van trobar ben curiosa, els vaig convidar a les festes de Sant Pau a Ribes, el meu poble... L'anècdota és la sal de totes les coses, al cap i a la fi.

Tot és possible a l'univers dels Hilton Brothers, ens fan dubtar de tot, i ens fan reflexionar sobre la nostra pròpia identitat, en un convit a la llibertat de les imatges, entre pop art, Lady Gaga, una personalitat encisadora i molt bon humor. Una bona proposta de vida. Jo en vaig prendre bona nota.

Des d'aquí, moltes gràcies al Chris i el Paul, a l'Anna i la Gina, de premsa, i a vosaltres per mirar el reportatge. S'accepten comentaris, amb absoluta llibertat!

Il·lustrar, il·lusionar, Il·luminar...

2010-01-28T13:48:00.000+01:00

...il·limitadament.

Algú va definir la il·lustració com "la transmisió icònica de missatges". I crec que la definició s'ajusta bastant a la funció comunicativa i essencial que permet aquest mitjà d'expressió. Tot i així, crec que és un art que va molt més enllà, les imatges que es representen a través de la il·lustració són l'expressió màxima de la nostra imaginació. No hi ha més límits, sovint, que els imposats per la tècnica. I seré agosarada, però diré que la mateixa imaginació pot trobar camins per a sortejar els obstacles tècnics!
Per a mi dibuixar, escriure, crear és comunicar, imaginar i trobar la bellesa, fins i tot en aquelles coses que no són belles. En aquest sentit, Vassily Kandinsky, un dels meus artistes preferits, a la seva obra "L'espiritual en l'art", defineix molt bé el que significa per a mi crear, en la recerca d'aquesta bellesa catàrtica: "És bell allò que procedeix d'una necessitat interna de l'ànima".

Actualment em trobo immersa en un projecte d'il·lustració del qual encara no puc desvetllar-ne els detalls però aviat us en faré cinc cèntims. El que sí que puc fer és mostrar-vos algunes de les meves il·lustracions. Gràcies per llegir-me i ara, mirar-me!

Sessió experimental de fotografia amb Eduardo Gión

2010-01-16T16:38:00.000+01:00

Experimentar. Provar coses. Jugar-se-la. No tenir por. Llençar-se...
La càmera necessita sovint aquesta dosi d'inconsciència i de risc. Com sempre, l'aposta pot sortir bé o malament però és agradable trobar-se amb sorpreses i aprendre'n. Qui no arrisca, no pisca! ;-) I així, jugant i jugant amb la meva EOS i desmuntant per complet el menjador del meu amic Edu Gión, vam aconseguir resultats interessants per a aquesta sessió de fotos, el passat més de novembre, per a promocionar el documental en el que es troba immers treballant. L'Edu és un director de cinema, un gran amic i una persona terriblement creativa que sap contagiar la seva energia i la seva valentia. Però sobretot, la confiança. Us animo a que feu un cop d'ull als resultats de la sessió de fotos que li vaig fer i que seguiu els passos del seu projecte: el documental Madame
Arthur, que espero que sigui tot un èxit.

Crítica gastronòmica al Què Fem? de La Vanguardia

2010-01-15T19:02:00.000+01:00

Avui s'ha publicat al suplement Què Fem? de La Vanguardia la meva primera crítica gastronòmica sobre el restaurant El Tunel d'en Marc Palou, un restaurant de Barcelona que em va agradar força, ubicat a l'Eixample Dret. Us convido a tots a que feu un cop d'ull al meu article.

Avui estic molt contenta, ja que és la primera crítica que he escrit en aquest magnífic suplement i espero poder publicar-ne més en un futur. Gràcies per llegir-me, els vostres comentaris seran molt benvinguts. Bon cap de setmana!

Estudis online i Quayola, dos reportatges per Nadal, a La Malla

2010-01-12T01:06:00.000+01:00

La passada nit de Nadal es van emetre per La Malla Tendències dos nous reportatges meus com a guionista.

El primer va aparèixer a la secció Societat 2.0 sota el títol "Estudis Online". En aquest treball parlo de la importància de les noves tecnologies de la informació en la formació i el reciclatge, dels seus avantatges i incovenients i de la nova dimensió que ha suposat per als estudiants el fet de poder estudiar per Internet: el reciclatge professional i el fet d'estudiar per plaer.

I el segon, es va emtre a la secció Nous Creadors. Quayola és l'artista convidat al programa i explica la seva experiència i concepció de l'art. Un autor que es mou entre diferents disciplines i que està innovant en el món dels motion graphics.

Podeu deixar les vostres opinions i impressions aquí. Moltes gràcies.

Reportatge sobre Broad.cat a la Malla Tendències

2009-12-08T00:01:00.000+01:00

D'un temps ençà, la meva companya de professió i amiga, Cristina Sáez, em va oferir la possibilitat d'entrar a treballar en l'equip de La Malla Tendències com a guionista, el programa que ella dirigeix brillantment. En aquest enllaç podreu veure el el meu primer reportatge emès a La Malla, sobre les jornades Broad.cat, celebrades a Barcelona la setmana passada. Es tracta d'un esdeveniment que porta organitzant l'Associació de Directors d'Art i Dissenyadors Gràfics des del 2005. Allà vam conèixer el treball i els processos creatius d'alguns dels principals creatius d'Espanya i del món en motion graphics: Mark Coleran, Iñaki Martikorena de Cuatro o Quayola van ser alguns dels professionals convidats.

El reportatge de Broad.cat es va emetre en la secció Societat 2.0. Espero que us agradi!

Reproductores multimedia portátiles. A la persecución del omnipotente iPod.

2009-12-05T16:55:00.000+01:00

Artículo publicado en el suplemento de nuevas tecnologías Novatec de La Vanguardia el 19 de noviembre de 2009. Las firmas fabricantes de este tipo de tecnología apuestan por la innovación y por prestaciones más sofisticadas, ante el dominio del líder, el poderoso iPod.

La revolución del vídeo inmediato

2009-12-05T15:44:00.000+01:00

Artículo publicado en el suplemento de nuevas tecnologías Novatec de La Vanguardia el 19 de noviembre de 2009. Se trata de una aproximación a las últimas novedades en cámaras de bolsillo, de sus posibilidades de vídeo y fotografía y del vínculo que se establece entre su inmediatez y su difusión en la red.

Entrevista a David Medina, cap comercial de fotografia de Ricoh, al Novatec de La Vanguardia

2009-12-04T23:23:00.000+01:00

Avui comparteixo amb vosaltres l'entrevista que vaig fer a David Medina, cap comercial de fotografia de l'empresa Ricoh, publicada avui al suplement Novatec de noves tecnologies de La Vanguardia.

Medina ens explica quines són les novetats de la gran aposta de l'empresa en fotografia, la nova GXR, una càmera compacta revolucionària, ja que ofereix més possibilitats creatives pel seu nou sistema d'unitats de càmera.

Tot és començar

2009-12-04T20:08:00.000+01:00

Durant el primer curs a la facultat a finals dels anys 90, em vaig iniciar en això de les noves tecnologies. Aleshores, no imaginava que aquella eina, el correu electrònic, seria una part tan indispensable en les nostres vides. L'explosió, però, d'altres plataformes a Internet ha estat inabastable i ja no només ens comuniquem a través de l'e-mail. Facebook, fotolog, flickr i altres xarxes socials han canviat les nostres vides radicalment. Relacions humanes i professionals es desenvolupen en un entorn virtual molt més real del que ens pensem. Sí, sembla una contradicció però és el nostre pa de cada dia. I mai millor dit!

Per això, una humil servidora enceta avui una nova aventura, la de crear el seu bloc professional, per mirar de compartir amb el món, de nou, humilment, tot allò que publica i que fa amb passió en aquesta professió, tan dura i alhora tan enriquidora i plena, com és escriure.

Mica en mica, aniré penjant els meus treballs: els articles publicats a la revista CASTELLS, a la revista de tendències ON de Sitges i Ribes –que vaig dirigir durant un any i mig–, els meus articles als suplements de La Vanguardia, com el Novatec, i els meus reporatges al programa de TV de la Xarxa de Televisions Locals de Catalunya, La Malla Tendències. També hi haurà espai per a la fotografia i potser més endavant, per a textos literaris.

Els lletraferits ja ho tenim això. Si ens ha fet mal la ploma, és una ferida que no es cura mai. Ara, el que ens fereix és el repicar incesant del teclat de l'ordinador, que de vegades és soroll, però gairebé sempre és música. Una música latent que no volem deixar de sentir, com glops d'oxigen que respirem en aquell acte reflex del viure. I ara a la xarxa, escriptors, periodistes, lletraferits, blocaires ens hi hem de donar cita, és un nou hàbitat i ben natural! Tot és començar.